Polítiques de drogues en transformació, entre el fet essencial i el fet relacional. Una anàlisi psicosocial a partir de les percepcions de la població adolescent i jove
- Autores: Ricard Faura Cantarell
- Directores de la Tesis: Miquel Domènech i Argemí (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2015
- Idioma: catalán
- Tribunal Calificador de la Tesis: Oriol Romaní Alfonso (presid.), Joan Pallarés Gómez (secret.), Joel Feliu i Samuel-Lajeunesse (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Resumen
"En el present treball de recerca s’hi desenvolupa una anàlisi de les polítiques de drogues a partir de les percepcions, les opinions i les valoracions dels nois i les noies adolescents i joves davant dels missatges institucionals sobre drogues. L’anàlisi es realitza a partir d’una sociologia relacional, que prioritza tant la identificació d’associacions com la problematització de les dicotomies pròpies dels estudis socials en matèria de drogues. Sota aquesta perspectiva, ens centrem en una anàlisi del conjunt de fluxos socials, materials i discursius que es relacionen d’alguna manera amb les situacions en què hi ha joves i drogues. Analitzem doncs els entramats dinàmics de relacions en què hi ha joves i drogues, que anomenem «assemblatges de drogues». Del treball se’n desprèn que els marcs explicatius tradicionals en matèria de drogues i les seves estratègies d’intervenció s’han fonamentat en unes «polítiques essencialistes de drogues» i en un model d’intervenció prohibicionista; així mateix, es basen en la premissa fonamental del paradigma abstencionista de protecció de la salut, que entén que «(totes) les drogues són (sempre) dolentes (per a tothom)». El treball mostra que aquestes polítiques no només defineixen el problema essencial de les drogues sinó que també el promouen, el generen i el performen. Així mateix, produeix dos rellevants efectes contrapreventius sobre el jovent, com són la producció d’estigma i la desinstitucionalització juvenil. Però la recerca revela que el jovent desplega també altres repertoris discursius que expliquen els consums de drogues a partir de «forces positives» lligades a l’experimentació combinada de diversió, plaer i llibertat, en allò que anomenem «assemblatges de sobirania». Per tal d’explicar-ho, la població jove desplega una «interdiscursivitat» també en clau positiva, la qual és recollida per nous plantejaments polítics i institucionals en matèria de drogues. El treball explora com, al llarg dels darrers 20 anys, les institucions tradicionals han anat experimentant un «procés d’extitucionalització» que es tradueix en el desplegament d’un «model de reducció de riscos», i en la construcció de processos de confiança amb els diferents agents implicats, en el marc d’una nova «aliança extitucional». El procés d’extitucionalització de les institucions està donant pas a unes «polítiques relacionals de drogues», les quals es caracteritzen, d’una banda, per eliminar tota perspectiva essencialista sobre les drogues i, d’una altra, per adaptar les seves intervencions al dinamisme de les relacions que les persones estableixen amb les drogues i amb els seus usos diversos i canviants. Aquestes polítiques relacionals presenten uns efectes de «capacitació agèntica» sobre el jovent –consumidor o no–, alhora que aporta als diferents col·lectius un seguit de dispositius i coneixements més sofisticats per a la gestió de la salut i la vida. I és aquí on emergeix una «capacitat d’anticipació» dels esdeveniments i del control dels riscos a nivell pràctic, que s’incrementa per mitjà d’una densificació de la qualitat i la quantitat de les informacions i els coneixements. El treball se submergeix així en l’anàlisi de la capacitat prescriptiva i de control social de les polítiques de drogues, i subratlla la potència de les polítiques relacionals de promoció de la salut i del seu model d’intervenció, que es fonamenta en una «regularització» dels assemblatges de drogues per mitjà del desplegament de «dispositius de captura, coneixement i orientació». Finalment, els resultats de l’anàlisi posen de relleu les possibilitats que aquest desplaçament envers unes polítiques més relacionals i menys essencialistes presenta per a l’augment de la capacitat agèntica del jovent, així com per al desplegament d’un major control i monitorització social també envers les institucions, i que es tradueix en un «nou contracte social» en matèria de drogues. En el presente trabajo de investigación se desarrolla un análisis de las políticas de drogas a partir de las percepciones, opiniones y valoraciones de los chicos y las chicas adolescentes y jóvenes ante los mensajes institucionales sobre drogas. El análisis se realiza a partir de una sociología relacional, que prioriza tanto la identificación de asociaciones como la problematización de las dicotomías propias de los estudios sociales en materia de drogas. Bajo esta perspectiva, nos centramos en un análisis del conjunto de flujos sociales, materiales y discursivos que se relacionan de alguna manera con las situaciones en las que hay jóvenes y drogas. Analizamos pues los entramados dinámicos de relaciones en los que hay jóvenes y drogas, y a los que llamamos «ensamblajes de drogas». Del trabajo se desprende que los marcos explicativos tradicionales en materia de drogas y sus estrategias de intervención se han fundamentado en unas «políticas esencialistas de drogas» y en un modelo de intervención prohibicionista; asimismo, se basan en la premisa fundamental del paradigma abstencionista de protección de la salud, que entiende que «(todas) las drogas son (siempre) malas (para todo el mundo)». El trabajo muestra que estas políticas no sólo definen el problema esencial de las drogas sino que también lo promueven, generan y performan. Asimismo, produce dos relevantes efectos contrapreventivos, como son la producción de estigma y la desinstitucionalización juvenil. Pero la investigación revela que las chicas y los chicos desarrollan también otros repertorios discursivos que explican los consumos de drogas a partir de «fuerzas positivas» ligadas a la experimentación combinada de diversión, placer y libertad, en lo que llamamos «ensamblajes de soberanía». Para explicarlo, la población joven desplega una «interdiscursividad» también en clave positiva, la cual es recogida a su vez por nuevos planteamientos institucionales en materia de drogas. El trabajo explora cómo las instituciones tradicionales han ido experimentando un «proceso de extitucionalización» que se traduce en el desarrollo de un «modelo de reducción de riesgos», y en la construcción de procesos de confianza con los distintos agentes implicados, en el marco de una nueva «alianza extitucional». El proceso de extitucionalización de las instituciones está dando paso a unas «políticas relacionales de drogas», las cuales se caracterizan, por una parte, por eliminar toda perspectiva esencialista sobre las drogas y, por otra, por adaptar sus intervenciones al dinamismo de las relaciones que las personas establecen con las drogas y con sus usos diversos y cambiantes. Estas políticas relacionales presentan unos efectos de ""capacitación agéntica» sobre los chicos y chicas -consumidoras o no-, y aporta a los diferentes colectivos dispositivos y conocimientos más sofisticados para la gestión de la salud y la vida. Y es aquí donde emerge una mayor «capacidad de anticipación» de los acontecimientos y de control de los riesgos a nivel práctico, que se incrementa mediante una densificación de la calidad y la cantidad de las informaciones y los conocimientos. El trabajo se sumerge así en el análisis de la capacidad prescriptiva y de control social de las políticas de drogas, y subraya la potencia de las políticas relacionales de promoción de la salud y de su modelo de intervención, que se fundamenta en una «regularización» de los ensamblajes de drogas por medio del despliegue de «dispositivos de captura, conocimiento y orientación». Finalmente, los resultados ponen de relieve las posibilidades que este desplazamiento hacia unas políticas más relacionales y menos esencialistas presentan para el aumento de la capacidad agéntica de la población joven, y para el desarrollo de un mayor control y monitorización social también hacia las instituciones, que se traduce en un «nuevo contrato social» en materia de drogas. In the present research work an analysis of drug policy is developed. It is based on the young and adolescent boys and girls perceptions, opinions and assessments about the institutional messages on drugs. The analysis is performed on the basis of a relational sociology, which prioritizes both the identification of associations and the problematization of some classical dichotomies of the sociology of drugs. From this perspective, we focus on an analysis of the social, material and discursive flows that somehow relate to situations in which there are young people and drugs. We so analyse the dynamic network of relationships in which we can find youth and drugs, and which we call «drug assemblages». The work shows that the traditional explanatory frameworks on drugs and its intervention strategies have been based on «essentialist drug policies» and on a prohibitionist intervention model. They are also based on the fundamental premise of the abstentionist paradigm of health protection, which states that «(all) drugs are (always) bad (for everyone)». The work shows that these policies not only define the essential drug problem but also promote it, generate it and perform it. Furthermore, its main counter preventive effects on young people are stigma production and youth de-institutionalization. But research shows that girls and boys also develop other discursive repertoires explaining drug consumption, which are based on «positive forces» that concern the combined experimentation of fun, pleasure and freedom, in what we call «sovereignty assemblages». To explain it, young people deploy an «interdiscursivity» also in a positive way, which in turn is collected by new political and institutional approaches to the drug issue. The paper explores how, over the last 20 years, traditional institutions have been experiencing an «extitutionalization process» that results in the development of a «risk reduction model», and in the construction of trust processes within the various stakeholders, as part of a new «extitutional alliance». The extitutionalization process of the institutions is giving way to «relational drug policies», which are characterized, on the one hand, by eliminating all essentialist perspective on drugs and, secondly, by adapting their interventions to the dynamism of relations that people establish with drugs and with their diverse and changing uses. These relational policies have the effect of increasing «agentic capacities» on boys and girls –consumers or not–, while providing for different groups a set of more sophisticated devices and skills for health and life management. And this is where greater «anticipation capacity» of events and risks control emerges on a practical level, being increased by a densification of the quality and quantity of information and knowledge. The work is so immersed in the analysis of the social control and of the prescriptive capacity of drug policies, and emphasizes the power of the relational policies of health promotion, which is based on a «regularization» intervention model of drug assemblages through the deployment of «capture, knowledge and guidance devices». Finally, the analysis results highlight the potential that this shift towards more relational and less essentialist policies have on the increasing of the young people’s «agentic capacities», and to develop better control and social monitoring also towards the institutions, which results in a «new social contract» on drugs. "
