Nutrients and algal growth in the oligotrophy: a field experimental approach in mountain lakes = Nutrients i creixement algal en la oligotròfia: una aproximació experimental de camp en estanys de muntanya

• Autores: Pau Giménez Grau
• Directores de la Tesis: Marisol Felip Benach (dir. tes.), Jordi Catalan Aguilà (codir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2016
• Idioma: español
• Tribunal Calificador de la Tesis: Francesc Sabater Comas (presid.), Marc Ventura Oller (secret.), Mikel Latasa Arcalís (voc.)
• Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Ecología, Ciencias Ambientales y Fisiología Vegetal por la Universidad de Barcelona
• Materias:
  • Ciencias de la vida
    • Biología vegetal (botánica)
      • Algología (ficología)
  • Ciencias de la tierra y del espacio
    • Hidrología
      • Limnología
      • Aguas superficiales
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  Dipòsit Digital de la UB 
• Resumen

  • Els principals objectius d’aquesta tesi han estat els de (a) determinar els efectes de la fertilització de nitrogen (N) i fòsfor (P) sobre el creixement dels grups algals del perífiton i del fitoplàncton, i (b) avaluar la influència d’alguns processos reguladors (p.ex. contingut de N:P, contingut de clorofil·la per biovolum) involucrats en les respostes del creixement. S’ha seguit una aproximació experimental de camp basada en la utilització de substrats difusors de nutrients en el cas del perífiton (Capítol 1), i en l’addició de nutrients a mesocosms en el cas del fitoplàncton (Capítol 2 i 3).

    En el primer capítol es va avaluar la influència dels factors que controlen la colonització del perífiton per part de les diatomees i dels cloròfits. La renovació de l’aigua i l’estat tròfic (DOC) van tenir un efecte positiu en la colonització algal. L’alta disponibilitat de N en relació a P va tendir a afavorir els cloròfits per sobre de les diatomees. Les addicions de nutrients (sobretot de N) van resultar perjudicials pel creixement de les diatomees en molts casos, mentre que els cloròfits van tolerar millor aquestes altes concentracions.

    En el segon capítol es van observar diferents pautes de resposta de la producció, l’estructura de la comunitat i la composició C:N:P del seston a diferents enriquiments amb P. La producció primària va augmentar considerablement a addicions baixes i mitjanes de P, mentre que les proporcions C:N:P del seston només van canviar de forma marcada -dirigint-se cap a “Redfield”- a altes addicions de P. Les condicions d’excés de N van reduir el creixement del fitoplàncton però no van afectar les proporcions C:N:P.

    Finalment es van avaluar les relacions entre disponibilitat de nutrients, creixement i contingut de clorofil·la per biovolum en el fitoplàncton. Les diatomees i els cloròfits van demostrar tenir les capacitats de creixement més altes, i això podria estar associat amb la seva habilitat d’incrementar el contingut de clorofil·la quan la disponibilitat de nutrients augmenta. Les crisofícies i les dinofícies van assolir les màximes taxes de creixement a concentracions de P comparativament baixes, indicant que estarien més ben adaptades a baixes disponibilitats de nutrients.