Resumen de Estats irreversibles de l'objecte artístic
La finalitat d'aquesta tesi és l'exploració de la "llibertat" en els mons d'art de Lleida a través d'una narració autoetnogràfica. En una autoetnografia, el subjecte es constitueix com el seu propi objecte d¿estudi i, tanmateix, aquesta propicia un atansament al context sociocultural des d¿unes experiències personals. L'escriptura autoetnogràfica m¿ha facilitat explicitar els matisos de l¿experiència viscuda en diferents contextos artístics de Lleida, incidint en les dificultats d'incorporació (reconeixement), d'autorepresentació i de posicionament de les dones en l'àmbit artístic local a partir dels anys 70; i també en les seves aportacions, a fi de desconstruir els supòsits ¿romàntics¿ dels mons d'art i produir un coneixement discursiu ¿sobre l'art i la llibertat¿ de manera situada.
La recerca s¿articula a partir d¿una sèrie de conceptes teòrics al voltant dels feminismes postestructuralistes que ens ajuden a entendre la construcció de gènere del subjecte en una subjecció i en una dualitat que situa allò femení com a subaltern. Aquest marc teòric qüestiona l'aparent neutralitat dels discursos i afirma que la pròpia epistemologia ¿darrera d'una màscara de neutralitat¿ és sempre una qüestió de posició i de posicionament. La qual cosa ens permet repensar els discursos artístics i les dinàmiques museològiques des d'una perspectiva feminista que contempli la diferència sexual.
Si alguna cosa constata aquesta tesi és que la llibertat no és un do, ni la creació artística tampoc; és, això sí, una possibilitat que cal activar dia a dia amb decisió, des de les nostres posicions de subjectes immersos en la interdependència. I que és molt millor i més fàcil quan l'activem de manera col¿lectiva que quan ho fem en solitari; tot i sabent que això no sempre és possible, que el poder interfereix els vincles, alimenta els mites i desdibuixa les coincidències. En el decurs de la tesi, hem anat desvetllant que les condicions de possibilitat de la llibertat, en els mons d'art analitzats, esdevenen sempre d'un ventall de paradoxes. Entre el desig i la possibilitat, entre la ficció i el real, entre la reafirmació subjectiva i la transposició subjectiva i intersubjectiva, entre el coixí identitari i els seus paranys, entre l'individu i la comunitat, entre la "llibertat" creativa i les regles i imposicions del sistema de l'art; per mitjà i en contra del poder... Albirar els límits com a llindar, afrontar les crisis que auguren canvis i esperonar les diferències ¿tot cercant confluències i vincles¿ travessen les paradoxes i les fan productives.
