Josep Pla i la defensa de la literatura catalana en la postguerra (1946-1956)
- Autores: Alfons Quera Carré
- Directores de la Tesis: Xavier Pla Barbero (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de Girona ( España ) en 2018
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Joaquim Nadal i Farreras (presid.), Sílvia Coll-Vinent Puig (secret.), Maria Josepa Gallofré Virgili (voc.)
- Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Ciencias Humanas, del Patrimonio y de la Cultura por la Universidad de Girona
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
- Resumen
Acabada la Segona Guerra Mundial, amb la victòria dels aliats i l’inici de la guerra freda, el règim franquista permet publicar, amb restriccions, llibres en català. Josep Pla, en el mo-ment en què s’obre aquesta escletxa, treu immediatament al mercat Viatge a Catalunya (1946). A partir d’aquell moment, l’escriptor inicia un procés de revisió, reordenació i am-pliació dels llibres anteriors a la Guerra Civil, alhora que n’incorpora d’inèdits. El procés de reescriptura va ser constant en tots aquells anys. Tot el que feia no era gens improvisat: no hi ha cap frase que no tingui un origen concret i, en conseqüència, pensat.
La seva producció literària no es limita només a una crònica del seu temps, sinó que també pot ser vista com un exemple d’alta literatura. De fet, Pla elabora una obra literària que integra i desborda al mateix temps diferents gèneres literaris, amb un estil que hibrida la història i la ficció, com a mecanisme que li serveix per exposar la seva visió de la realitat, en què es prioritza la versemblança a la veritat. Una sensibilitat literària lligada a la millor tradi-ció europea i que es reconeix en la frase de Proust «La veritable vida, la vida per fi desco-berta i aclarida, l’única vida en conseqüència realment viscuda és la literatura» (Proust, 1991: 591).
D’altra banda, una anàlisi històrica exigent de la dictadura franquista ens ajuda a entendre la gran aportació de Josep Pla a la literatura catalana. S’ha de tenir en compte que el problema de la literatura catalana era també el d’una llengua adulterada, en aquest cas, per l’acció polí-tica repressiva del franquisme, com va succeir amb la interrupció del model de llengua que s’havia començat a consolidar en la dècada dels anys trenta (de la qual Pla era hereu). En tot cas, no es planteja escriure en català com a eina de combat polític, sinó que, simplement, tenia clara quina era la seva identitat.
Al mateix temps, l’escriptor empordanès sembla estar capacitat per fer-se càrrec de l’estat d’ànim de la Catalunya de postguerra. Al final constata el fracàs d’un projecte liberalitzador per part del règim franquista en els àmbits econòmic, social i polític. Així, s’observa una evolució ideològica en l’autor, de la identificació inicial amb el règim instaurat després de la Guerra Civil a un distanciament més evident en la dècada dels anys cinquanta. En aquest sentit, trobem l’exemple de Jaume Vicens Vives: a través de la influència de l’historiador podem dir que Pla passa de l’animadversió cap a un món, el dels exiliats republicans, a una major comprensió i valoració de la seva participació en un procés de redreçament del país. Tot i així, en aquells anys de la postguerra, Josep Pla no gaudeix d’una àuria d’influència intel·lectual, com Carles Riba o Vicens Vives, que representen perfectament el canvi d’hegemonia cultural de la resistència exterior republicana a la resistència interior. En certa manera, se’n distingeix pel seu paper de mediador, en un centre ocult en la represa de la cultura catalana. Perquè no podem oblidar que en aquells anys cinquanta s’inicia la configu-ració de l’hegemonia cultural i política de la Catalunya que sortirà del franquisme al cap de vint anys, una vegada recuperada la democràcia.
