El món funerari bizantí a egipte. El cas d'oxirrinc
- Autores: Dolors Codina i Reina
- Directores de la Tesis: Eva Subías Pascual (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Rovira i Virgili ( España ) en 2019
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Joaquín Ruiz de Arbulo (presid.), Joaquim Tremoleda i Trilla (secret.), Maite Mascort i Roca (voc.)
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
- Resumen
La mort és un fet irrevocable i universal. La gestualitat funerària és una constant i les pràctiques lligades a aquesta gestualitat són específiques a cada grup humà.
Nosaltres hem decidit plaçar el nostre focus en la celebració de la mort en l’Egipte cristià dels segles V-VII dC. El nostre objectiu és analitzar a partir de les informacions obtingudes dels autors clàssics, dels autors moderns, i de l’arqueologia, com celebraven la mort els primers cristians a Oxirrinc.
L’Egipte cristià, amb un substrat autòcton molt fort, tant faraònic com greco-romà, ha estat sempre vist en el món acadèmic com un cas especial per diversos motius: d’una banda per la profunda petjada de les tradicions funeràries faraòniques que es van saber perpetuar en les pràctiques funeràries del període grecoromà; d’una altra banda per la precocitat i intensitat de moviments de caràcter ascètic que van afavorir l’emergència de comunitats eremítiques i monàstiques. L’Egipte cristià és, finalment, un tema de recerca agraït perquè compta a restes arqueològiques i artístiques excepcionals per la seva conservació i la riquesa de la informació material que desprenen.
Aquesta riquesa, a la vegada, introdueix una complexitat en la interpretació de les restes i dels textos del període que no seria tant gran si no poguéssim constatar la varietat d’interpretacions sobre aspectes religiosos com passa a altres indrets del cristianisme primitiu. Diversitat i matisos que demanen de l’investigador que treballa en aquesta temàtica molta cura en extreure conclusions massa precipitades. En el cas concret de les pràctiques funeràries, hi ha una tendència a creure que les creences faraòniques sobre la vida en el més enllà van dominar el pensament dels egipcis, més o menys disfressades, fins gairebé la conquesta islàmica.
Els rituals funeraris són, per l’historiador, un repte ja que es nodreixen, a l’hora, de dues realitats: d’una banda la resiliència de costums atàvics -sovint superats pel que fa a les creences religioses- i, de l’altra, pel fet que cada gest i cada objecte del ritual es pot considerar vigent en la mesura que preserven una memòria cultural i un senyal d’identitat. Segurament seria inútil intentar destriar creences i memòria cultural però el que no es pot mai perdre de vista és una altra aspecte fonamental del ritual funerari: la seva importància com a marcador social.
Per realitzar un estudi dels rituals amb tots els matisos, tenim al nostre abast un gran nombre d’eines que passen pels vestigis arqueològics, pels textos dels autors clàssics, per les imatges i la iconografia funerària i, en el cas d’Egipte, per la documentació que proporcionen els papirs. De tots aquests temes existeix una bibliografia relativament abundant excepte pel que fa els vestigis arqueològics que encara es troben publicats de forma dispersa i, gairebé sempre, com a complement del estudi d’un jaciment concret.
Aquesta tesi té com a objectiu principal la comprensió, dins del seu context cronològic, cultural i social, dels rituals i de les pràctiques funeràries emprades pels bizantins en el jaciment d’Oxirrinc. Oxirrinc proporciona actualment l’ oportunitat d’emprendre aquest estudi gràcies a que s’hi treballa des del 1992 i que, bona part dels treballs realitzats, s’han centrat en l’àrea funerària que coneixem com Necròpolis Alta, a on s’han excavat diversos sectors (Casa Funerària / Sector 2C, Clos Funerari / Sector 2D, Necròpolis de Tombes-Pou /Sector 20 i Necròpolis d’Individus aïllats / Sector 2C), que ens han proporcionat moltíssima informació en quant a l’arquitectura dels grans edificis d’exposició i d’inhumació dels difunts i moltíssima informació pel què fa a la gestualitat funerària i a la descomposició dels cossos dins de les sepultures.
Aquest treball és només una baula o fita d’un projecte de recerca en curs que es centra en l’estudi del culte funerari privat, en contraposició al culte funerari públic . Amb aquesta dicotomia, que possiblement presentarà molts matisos, el què volem és descartar els aspectes funeraris relacionats amb el culte martirial o monacal.
La raó d’aquesta tria és principalment de caràcter pragmàtic, ja que disposem d’una documentació que prové tant d’enterraments individuals, com d’enterraments col•lectius en espais comunitaris, exercits dintre de l’espai de llibertat d’uns individus que no estan subjectes a cap deure explícit per part de les autoritats, però si per part de la religió. En aquest sentit, els gestos i rituals que es porten a terme al voltant del cadàver posen de manifest la pervivència de certes tradicions ancestrals que s’han anat adaptant a les qüestions filosòfiques que interpel•laven els cristians.
D’altra banda, es tracta d’un estudi arqueològic que disposa d’una mostra prou àmplia com per intentar afinar tipologies i cronologies dins d’un marc històric poc conegut, com és el món funerari bizantí cristià. Fins no fa gaire l’arqueologia a Egipte continuava exclusivament centrada en el passat faraònic i grec. El temps dels romans tampoc no interessava gaire però era el corol•lari d’un passat gloriós –el faraònic- del qual encara s’imitaven gran part dels rituals. No cal dir, que el període bizantí és gairebé desconegut a tots els jaciments egipcis, on les capes d’aquesta època han desaparegut en profit dels nivells més antics. Només, tradicionalment, hi ha hagut un recorregut científic de certa consistència al voltant dels centres monàstics que quedaven fora de l’àmbit dels egiptòlegs i en canvi nodrien el coneixement de la mal anomenada civilització copta.
