Concepción del personaje y verdad en la correspondendia de G. Flaubert
- Autores: Macarena Dengra Rosselló
- Directores de la Tesis: Francisco Torres Marí (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de les Illes Balears ( España ) en 2019
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Ignasi Roviró i Alemany (presid.), Pere Rosselló Bover (secret.), Àngela Lorena Fuster Peiró (voc.)
- Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Filología y Filosofía por la Universitat de les Illes Balears
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
- Resumen
- español
Nuestro trabajo de doctorado se divide en dos secciones diferenciadas pero estrechamente conectadas entre sí. El objetivo de la primera parte es demostrar que en la Correspondencia de Flaubert hay una teoría literaria objetivista articulada en torno al concepto de verdad. Comprobaremos que el punto de vista que el autor escoge para observar a sus personajes constituye la piedra angular de su Verdad artística. Flaubert critica a los autores contemporáneos que con tal de complacer al público burgués crean unos personajes falsos e inverosímiles con el propósito de mostrar conductas ejemplarizantes o bien se dedican a aleccionar con fines propagandísticos ya sea en sentido progresista o en sentido conservador. Al problema de la moralización del arte se le añade el de la confusión del sentimiento con poesía: Flaubert ataca las concepciones literarias fundamentadas en la expresión de la subjetividad del artista, que en el peor de los casos han desembocado en un lirismo lacrimógeno. Auerbach explica que la novedad de Flaubert respecto al realismo anterior estriba en que no se oye la voz del autor opinando sobre los personajes o sobre las circunstancias en las que se ven envueltos. El narrador calla sobre lo que está relatando. Demostramos comparando los textos pertinentes que los argumentos (vocabulario, ideas y expresiones) con los que Flaubert defiende en sus cartas la necesidad de que el autor sea impersonal para acabar con el sentimentalismo en la literatura, están extraídos de la Estética de Hegel, en concreto de la parte destinada a la épica en donde el filósofo extrae las reglas de la epopeya tomando los poemas de Homero como modelo normativo. Gracias a la publicación en 2005, de la transcripción de las notas manuscritas de Flaubert sobre el Cours d’Esthétique de Hegel, llevada a cabo por G. Séginger, sabemos que el escritor leyó a Hegel en la versión francesa de Charles Bénard: un texto cuya peculiaridad consiste en que se trata más bien de una adaptación. Aunque la impersonalidad sea el principio básico que sustenta toda la teoría literaria de Flaubert, su poética no concluye aquí: postula una concepción de la obra como totalidad y la necesidad de que en vistas a la creación de un mundo independiente, ésta resulte verosímil para el lector, lo que implica que las acciones de los personajes deriven de su psicología o temperamento. Hegel defiende en la parte de l’Esthétique dedicada a la poesía que toda obra debe formar una unidad orgánica articulada. La coherencia entre la psicología de los personajes y su modo de actuar, es un principio teatral que Hegel explica en el desarrollo de la acción dramática. Flaubert formula una teoría objetivista que a su vez está orientada a la fundamentación de la obra de arte como producto artificial que obedece a unas reglas propias. El objetivo de la segunda parte es demostrar que Madame Bovary está escrita sobre la Ilíada, no sólo en su planteamiento general, si no en aspectos fundamentales de forma y fondo y en detalles muy concretos. Hegel define la epopeya como el género literario en donde un pueblo o nación plasma la totalidad de los aspectos materiales y espirituales constitutivos de su identidad. La intención de Flaubert en su primera novela ha sido escribir la epopeya de los tiempos modernos, una obra que integre todo lo concerniente al modo de vida de una comunidad al tiempo que refleja la idiosincrasia que le es propia, el «espíritu» que la define. En la comparación de la Ilíada con Madame Bovary veremos cuál es el uso que Flaubert le da a los materiales homéricos (la geografía, la destrucción, la tumba, los banquetes, los sirvientes, los carros, los caballos, los objetos, …). Todo lo que incorpora del poema bélico le sirve para retratar de un modo realista la sociedad que está describiendo pero también para llevar a cabo una crítica a los estereotipos románticos.
- català
El nostre treball de doctorat es divideix en dues seccions diferenciades, emperò estretament connectades entre sí. L'objectiu de la primera part és demostrar que en la Correspondencia de Flaubert hi ha una teoria literària articulada en torn al concepte de veritat. Comprovarem com el punt de vista que l'autor escull per observar els seus personatges constitueixen la pedra angular de la seva Veritat artística. Flaubert critica els autors contemporanis que, per tal de complaure el públic burgès creen uns personatges falsos i alhora inverosímils amb el propòsit de mostrar conductes exemplaritzants o bé es dediquen a alliçonar amb finalitat propagandística, ja sigui en sentit progressista o conservador. Al problema de la moralització de l'art s'afegeix el de la confusió del sentiment amb la poesía: Flaubert ataca les concepcions literàries fonamentades en l'expressió de la subjectivitat de l'artista, que en el pitjor dels casos han desembocat en un lirisme lacrimogen. Auerbach explica que la novetat de Flaubert respecte al realisme anterior rau en que no es sent la veu de l'autor opinant sobre els personatges o sobre les circumstàncies en les quals es veuen envoltats. El narrador calla sobre el que està relatant. Demostram, comparant els textos pertinents, que els arguments (vocabulari, idees i expressions) amb els quals Flaubert defensa en les seves cartes la necessitat que el autor sigui impersonal per tal de posar fi al sentimentalisme a la literatura, estan extrets de l'Estètica de Hegel, en concret de la part destinada a l'èpica on el filòsof extreu les regles de l’epopeia agafant els poemes d'Homero com a model normatiu. Gràcies a la publicació, l'any 2005, de la transcripció de les notes manuscrites de Flaubert sobre el Cours d'Esthétique de Hegel, realitzada per G. Séginger, sabem que l'escriptor va llegir Hegel en la versió francesa de Charles Bénard: un text la peculiaritat del qual consisteix en que es tracta més bé d'una adaptació. Encara que la impersonalitat sigui el principi bàsic que sustenta tota la teoria literària de Flaubert, la seva poètica no conclou aquí: postula una concepció de l'obra com a totalitat i la necessitat que, en vistes a la creació d'un món independent, aquesta resulti veraç per al lector, la qual cosa implica que les accions dels personatges siguin conseqüència de la seva psicologia o temperament. Hegel defensa, en la part de l'Esthétique dedicada a la poesia, que una obra ha de formar una unitat orgànica articulada. La coherència entre la psicologia dels personatges i el seu mode d'actuar, és un principi teatral que Hegel explica en el desenvolupament de l'acció dramàtica. Flaubert formula una teoria objetivista que alhora està orientada a la fonamentació de l'obra com a producte artificial que obeeix a unes regles pròpies. L'objectiu de la segona part és demostrar que Madame Bovary està escrita sobre la Ilíada; no tan sols en el seu plantejament general, si no també en aspectes fonamentals de forma i fons, així com en detalls molt concrets. Hegel defineix l'epopeia com el gènere literari on un poble o nació plasmen la totalitat dels aspectes materials i espirituals constitutius de la seva identitat. La intenció de Flaubert en la seva primera novel•la fou escriure l'epopeia dels temps moderns, una obra que integri tot el que concerneix al mode de vida d'una comunitat i alhora reflectir la idiosincràsia que li és pròpia, «l'esperit» que la defineix. En la comparació de la Ilíada amb Madame Bovary veurem quin és l'ús que Flaubert dona als materials homèrics (la geografía, la destrucció, la tomba, els banquets, els sirvents, els carros, els cavalls, els objectes,…). Tot el que incorpora del poema bèl•lic serveix per retratar d'una manera realista la societat que està descrivint i també per dur a terme una crítica als estereotips romàntics.
- English
Our PhD work is divided in two sections which differ from each other but are closely related. The goal in the first section is to prove that in Flaubert´s Correspondence there is an objective, literary theory articulated around the concept of truth. We will check that the viewpoint chosen by the author, to observe the characters, constitutes the angular stone of his artistic truth. Flaubert criticizes contemporary authors, which, in order to please the bourgeois public, they create false and implausible characters with the purpose of showing exemplary behaviors or characters that devote to teaching with ends of propaganda, either in a conservative or progressive way. With the problem of the moralization of the arts there is the confusion between feelings with poetry: Flaubert attacks the fundamental literary confessions in the expression of the subjectivity of the artist, which, in the worst case, have led to a tearful lyricism. Auerbach explains that Flaubert´s novelty towards previous realism stubs in that the author´s voice is not heard while giving opinions on the characters or about the circumstances in which they are wrapped. The narrator shuts about what he´s telling. By comparing the pertinent texts, we proved that the arguments (vocabulary, ideas and expressions), with which Flaubert defines in his letters the necessity of that the author is impersonal to finish with the feeling in the literature, have been extracted from Hegel´s Aesthetic, specifically, from the part destined to the epi where the philosopher extracts the rules of the epic by taking Homero´s poems as a normative model. Thanks to the publication in 2005, of the transcription of Flaubert´s manuscript notes about Hegel´s Cours dÉsthétique, carried out by G. Séginger, we know that the writer had read Hegel in Charles Bénard´s French version: a text who´s peculiarity consists in that it´s tendency is of that of an adaptation. Although the impersonality is the basic principle that sustains all of Flaubert´s theory, his poetics do not end there: He postulates a conception of the artwork as a totality, and the need of which, in the case of the creation of an independent world, these result plausible for the reader, which implies that the character´s actions derive of their psychology and temperament. Hegel defends, in the part of l’Esthétique dedicated to the poetry that all texts must form an articulated organic unit. The coherence between the psychology of the characters and their way of acting is a theatrical principle that Hegel explains in the developing of the dramatic action. Flaubert formulates an objectivist theory that, at the same time, is orientated towards the foundation of the artwork as an artificial product which obeys certain own rules. The objective of the second part is to demonstrate that Madame Bovary is written about the Iliad, not only in its general approach, but also in fundamental aspects of shape and background and in very concrete details. Hegel defines the epic as a literary genre in which the people or the nation present the totality of the materialistic spiritual aspects constitutive of their identity. Flaubert´s intention in his first novel has been to write the epic of modern times, a piece that integrates all of the concerning to the way of life of a community to thee time which reflects the idiosyncrasy that belongs to her, the «spirit» that defines her. In the comparison between the Iliad and Madame Bovary we will see which is the use that Flaubert gives to Homeric materials (the geography, the destruction, the grave, the banquet, the servants, the cars, the horses, the objects…). All of what he incorporates from the war poem is useful to portray, in a realistic way, the society that he is describing, but also, to carry out a critic to the romantic stereotypes.
- español
