Resumen de La cinetografia laban/labanotation com a instrument per a l'analisi de l'espai i el temps coreografics
La Cinetografia Laban/ Labanotation com a instrument per a l’anàlisi de l’espai i el temps coreogràfics Resum La tesi parteix de la hipòtesi que el sistema de notació coreogràfica de la Cinetografia Laban / Labanotation és un sistema d’escriptura capaç de transcriure i transmetre la dansa a través del paper a partir de l’anàlisi del temps i de l’espai coreogràfics.
Contràriament al drama i la música que utilitzen els seus propis llenguatges per transmetre l’obra artística, semblaria que la forma més ràpida i directa de transmissió d’una dansa, es basa en la facilitat d’aprendre el moviment a través de la imitació. Tanmateix no és la més fiable al llarg del temps, perquè la memòria de l’intèrpret és fal·lible i en conseqüència es posa de manifest la necessitat de disposar de mecanismes que puguin garantir la seva permanència en registres. En aquest sentit la notació de la dansa ha estat present en la cultura occidental, des del segle XVI, i des d’abans en les cultures, grega i egípcia (pintures murals i ceràmica).
La tesi fa una revisió d’alguns sistemes de notació coreogràfica que revela l’existència d’una tradició d’escriptura que possibilita l’accés al repertori coreogràfic històric a través d’una transmissió documental. Aquest fet relaciona el moviment i l’escriptura mentre certifica el concepte original del terme coreografia, encara que actualment s' ometi l’aspecte escriptural en la seva accepció.
La tesi mostra com el procés d’escriptura del moviment del cos humà és possible malgrat la seva complexitat. En aquest sentit, l’articulació de símbols gràfic-visuals que formen agrupacions de significat per constituir un llenguatge, crea una relació unívoca i congruent amb l’objecte artístic.
El resultat d’aquesta operació és el document de la partitura que identifica l’essència de l’obra artística i permet transmetre-la de manera autònoma, en diferents graus de precisió, un procés que implica analitzar i interpretar l’obra, fonamentalment, a partir de les informacions referides al cos i les seves parts, al temps i a l’espai.
Tanmateix, les concepcions del temps i l’espai coreogràfics varien segons l’època. En aquest context, la tesi fa esment de l’aportació metodològica de la notació de Rudolf Laban per realitzar la transmissió coreogràfica. Per demostrar la hipòtesi, la tesi proposa una anàlisi pràctica dels símbols de la partitura de l’escena «The Partisan» de la coreografia The Green Table de Kurt Jooss, creada l’any 1932 i escrita en aquest sistema. Així, s’ordenen els símbols corresponents en quatre categories de moviment i, de les informacions que se’n desprenen, es crea un film del fragment coreogràfic en base el programa informàtic Dance Forms.
Finalment es compara amb altres enregistraments de l’obra representada, per validar-ne el resultat.
Gràcies a la Cinetografia Laban / Labanotation, s’obté la forma fonamental de l’espai i el temps per reproduir la coreografia de manera virtual, tal com ha estat transcrita pels autors de la partitura. Un fet possible gràcies a l’articulació com a llenguatge de la notació Laban amb la seva ortografia, semàntica i formes sintàctiques. Així doncs, el desxiframent dels símbols i la corresponent reconstrucció, és vàlid per una partitura escrita en aquest sistema. Si això és així, qualsevol dansa pot ser transcrita amb el mateix sistema de notació i transmesa tants cops com sigui necessari amb les partitures que convinguin.
Finalment, la tesi conclou que la Cinetografia Laban / Labanotation és un llenguatge de transmissió i un instrument de coneixement vàlid per a l’objectivació de la dansa.
