Eusebi ribas vallespinosa, prevere i folklorista. Contribució a la història del folklore català (1874-1959)
- Autores: Albert Oliva Ramal
- Directores de la Tesis: Carme Oriol Carazo (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Rovira i Virgili ( España ) en 2020
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: Joan Borja i Sanz (presid.), Emili Samper Prunera (secret.), Josefina Roma Riu (voc.)
- Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Estudios Humanísticos por la Universidad Rovira i Virgili
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
- Resumen
RESUM i JUSTIFICACIÓ La tesi doctoral que es presenta vol reivindicar la figura de mossèn Eusebi Ribas Vallespinosa com a folklorista. Per a fer-ho, en la primera part del treball s’estableix quin és el marc general en què es produeix la participació de l’Església en el conreu del folklore català entre la segona meitat del segle XIX i la primera meitat del segle XX. Diversos autors defensen que hi ha mostres evidents d’una presència notable del clergat català en aquest àmbit i manifesten que encara no s’ha tractat el tema amb les consideracions que es requereixen. Aquesta tesi doctoral s’emmarca precisament en la línia que obren alguns estudiosos i es fixa quina és la contribució que fa el clergat en la història del folklore del país en aquest període i, en concret, a través de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya. Aquest projecte cultural iniciat el 1922 aplega una participació destacada del clergat català en el conreu del folklore i té per objectiu la recerca i l’estudi de cançons populars. Una part de les proclames de l’OCPC van adreçades a entitats eclesiàstiques i, en aquest sentit, en els inventaris de materials de l’Obra del Cançoner es destaquen, per una banda, les aportacions nombroses que fa la clerecia d’arreu del territori amb la tramesa d’aplecs i reculls de literatura oral popular i folklore. Per l’altra, els dietaris de les missions de recerca evidencien una participació molt destacada de mossens i rectors locals durant l’estada dels missioners al municipi.
Un dels preveres esmentats com col·laborador de l’Obra del Cançoner és el vallenc Eusebi Ribas Vallespinosa. El personatge neix a la capital de l’Alt Camp, el 1874 i mor l’any 1959 a la mateixa ciutat. Amb una personalitat polifacètica, a més de capellà, se’l defineix com a arxiver, escriptor, fotògraf, pintor, periodista, folklorista i historiador. S’interessa per tot allò relacionat amb la historiografia, la musicologia, l’art i el folklore locals, i és un fidel recol·lector de materials relacionats en aquests àmbits. Així, entre els anys 20, 30 i 40 del segle XX es dedica a recollir tot tipus de mostres que fan referència a expressions folklòriques genuïnes del caràcter lúdic social, com són els jocs tradicionals, el ritual de les festes, els costums, les cançons populars, etc. Així, aquesta tesi doctoral planteja una biografia solvent del personatge en el context històric i cultural de l’època, tenint en compte la seva trajectòria vital com a beneficiat de la Comunitat de Preveres de l’església arxiprestal de Sant Joan de Valls. També es redacta un inventari de la producció de l’autor mitjançant el buidatge de tot el seu fons personal, per tal d’obtenir la llista bibliogràfica més completa fins a dia d’avui de l’obra de Ribas.
En la segona part de la tesi es recupera la tasca folklòrica que l’eclesiàstic du a terme a Valls i la comarca amb la recol·lecció de materials, la redacció d’inventaris i la confecció d’aplecs de literatura oral popular. Aquest objectiu es concreta en dos eixos de treball diferenciats. Per una banda, es fa una edició i estudi de l’aplec de jocs tradicionals de Valls que Eusebi Ribas presenta als Jocs Florals de les Festes Decennals de la Mare de Déu de la Candela de 1951, amb el títol «Folk-lore vallenc. Jocs amb auca i llur descripció històric-etimològica». Per altra banda, es proposa una classificació i un comentari de l’aplec de cinc-centes trenta cançons populars de Valls i la comarca que el prevere recull en els anys 20 i 30 del segle XX i que l’any 1932 cedeix a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, per a la còpia.
METODOLOGIA Des del punt de vista metodològic, per a l’elaboració d’aquesta tesi doctoral s’han tingut en compte tres eixos de treball: la cerca, anàlisi i buidatge de materials publicats; la consulta d’arxius i fons inèdits i la recerca de fonts orals. Per a la primera part de la tesi doctoral s’ha dut a terme un buidatge bibliogràfic d’obres i d’autors de referència en el camp objecte d’estudi. L’obra que es pren com a referència per iniciar aquesta part de la investigació és l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya, amb els diversos volums que contenen les memòries de les missions de recerca i els seus materials. Per la seva part, el Centre de Recursos per a l’Aprenentatge i la Investigació (CRAI), amb el «Llegat Vidal-Capmany», i l’Arxiu de Folklore de la Universitat Rovira i Virgili han constituït els fons bibliogràfics principals de consulta d’aquests apartats.
Per a la segona part del treball, s’ha fet una recerca dels materials publicats per tal de definir el tractament que se li ha donat a la figura i a l’obra d’Eusebi Ribas Vallespinosa. L’acció ha permès localitzar un recull de premsa digitalitzada de l’Arxiu Comarcal de l’Alt Camp on s’apleguen bona part dels articles que el prevere escriu en diversos mitjans de comunicació. També, alguns apunts amb informació personal del personatge que han servit per redactar la nota biogràfica. La recerca a la xarxa, alhora, ha permès localitzar algunes obres digitalitzades que contenen referències directes a mossèn Ribas. Per altra banda, s’ha dut a terme una cerca de materials publicats en paper amb referències a l’obra o a la figura del clergue. No obstant això, la majoria de treballs són inèdits i es troben repartits en diversos fons particulars. Aquesta realitat dificulta notòriament la consulta dels materials, ja que no són de fàcil accés ni de lliure consulta. Per aquest motiu, ha calgut obrir una segona via metodològica, la de treball en arxius documentals, com són l’Arxiu Històric Arxidiocesà de Tarragona, l’Arxiu Municipal de Valls o l’Arxiu de Patrimoni Etnològic de la Direcció General de Cultura Popular i Associacionisme Cultural de la Generalitat de Catalunya.
Per últim, la tercera línia de treball d’aquesta tesi doctoral per a l’obtenció de dades és la de la recerca d’informació a través de les fonts orals. Així, s’ha comptat amb el testimoni de diverses persones amb capacitat per facilitar dades rellevants sobre la matèria objecte d’estudi.
CONCLUSIONS Amb l’estudi de la figura d’Eusebi Ribas Vallespinosa com a folklorista s’han formulat diverses conclusions. Primerament, resulta evident que durant la segona meitat del segle XIX l’Església té un paper destacat en el procés de restitució de la personalitat, la cultura i el tarannà del país a través de la Renaixença. Aquest fet es constata a través de la tasca duta a terme per diverses personalitats eclesiàstiques com els bisbes Josep Torras i Bages, Josep Morgades, Francesc d’Assís Vidal i Barraquer o l’abat de Santa Maria de Montserrat, Antoni Maria Marcet, que esdevenen un autèntic eix referencial quant a la renovació i l’actualització de la pastoral catalana. La institució religiosa s’incorpora amb entusiasme al moviment renaixentista i se’l fa seu en la defensa de la regeneració de la llengua, la cultura i els interessos del país. Aquesta realitat propicia que l’ens aconsegueixi una entitat pròpia que es desmarca de l’Església espanyola i es situa al servei del desenvolupament i la consolidació del nacionalisme català. No obstant això, les primeres dècades del segle XX esdevenen un període realment tràgic per a l’Església del Principat amb la dictadura de Primo de Rivera, la Segona República o la Guerra Civil, ja que aquests fets suposen l’ensorrada en l’intent de crear una institució eclesiàstica oberta, lliure i progressista dels últims cinquanta anys.
(...)que fan una valorització de la matèria com a disciplina d’estudi. Així, entre 1922 i 1936, en els vint-i-un volums de Materials de l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya destaca una participació de dos-cents quaranta-set mossens, capellans, vicaris i rectors de parròquies que contribueixen en el projecte. Malauradament, la majoria de folkloristes que conformen aquest estudi no compten amb una biografia específica i no se’ls ha reivindicat a nivell local i nacional més enllà de les seves tasques ministerials. En això, la present tesi doctoral estableix un estat de la qüestió solvent sobre el tema i evidencia la potencialitat dels perfils clericals i dels seus materials. Alhora, aquesta projecció pot iniciar altres treballs per aprofundir en aquest àmbit i obrir noves línies de recerca al voltant de la participació de l’Església catalana en el conreu del folklore.
En quart lloc, Eusebi Ribas Vallespinosa és un dels dos-cents quaranta-set mossens que participen en el projecte que no ha estat reivindicat degudament a nivell local. Tot i que la seva contribució en l’Obra del Cançoner es basa en la cessió d’un aplec manuscrit de cinc-centes trenta cançons recollides a Valls entre 1928 i 1932, la seva tasca folklòrica és molt més destacada i fructífera més enllà d’aquesta col·laboració. Alhora, la personalitat polifacètica de l’autor demostra moltes aptituds en els camps de l’art, la història, el folklore, la teologia, la llengua, etc., i la seva obra així ho evidencia amb una extensa relació de monografies inèdites, quantificada en aquesta tesi doctoral amb cent cinquanta-dos títols, sobre folklore, articles en premsa, notes manuscrites, simples documents gràfics o quaderns de treball de camp. Una altra de les evidencies que sorgeix després de concloure l’estudi de la seva obra és que els materials del prevere vallenc tenen una identificació pròpia. En aquest sentit, bona part de la seva producció compta amb unes característiques formals similars que atorguen al document molta singularitat i l’engloben en una marca personal de l’autor: cobertes de cartró folrades, il·lustracions abundants als encapçalaments de les pàgines, notes a peu de pàgina que complementen el text amb continguts sobre la historiografia i l’art a Valls, etc. Malauradament, la confusió i la desconeixença en la localització de part de l’obra d’Eusebi Ribas ha propiciat que els autors i la bibliografia especialitzada no hagin tractat el folklorista amb la valoració adequada.
En cinquè lloc es pot afirmar que l’aplec manuscrit de jocs tradicionals de Valls de 1951 és un document singular que fins a la seva cessió a l’Arxiu Municipal, l’any 2013, és totalment desconegut, ja que roman ocult en una casa particular. Conté cent sis fitxes amb la descripció de jocs recollits a Valls a principis del segle XX, mitjançant l’observació que fa Eusebi Ribas de les estones d’esbarjo dels xiquets en diversos espais de la ciutat. Cada fitxa es basa en la descripció de l’activitat i la cantarella que l’acompanya, si és el cas. L’autor també inclou un seguit de notes històriques, artístiques, folklòriques, costumistes i lingüístiques que funcionen com a context de l’explicació. A més, cada joc és encapçalat pel títol, una il·lustració que narra gràficament el desenvolupament de l’activitat i dos versos en forma d’aforisme que evidencien i adverteixen la finalitat o les conseqüències del joc. Amb motiu d’aquesta tesi doctoral s’ha proposat una classificació dels jocs tradicionals que s’estructura en catorze apartats, segons l’organització i l’execució de l’activitat a través de la interpretació dels seus elements actius. Així, el grup més nombrós del recull és el de jocs de llançament amb vint-i-tres activitats, i segueixen els grups de jocs d’imitació amb tretze, de locomoció amb dotze, de cercar o caçar amb vuit, de jocs de taula amb vuit, de moixaines i jocs afectius amb vuit, d’enginy amb set, de jocs dansats amb cinc, de força amb quatre, de lluita amb quatre, de festa amb quatre, de jocs amb animals amb quatre, de triar o parar amb tres, i de jocs amb elements naturals amb tres activitats. Pel que fa als jocs i les moixaines que tenen la cantarella com a component essencial, en l’aplec vallenc es troben referenciades trenta-sis cantarelles sense notació musical, amb diverses variants, en divuit dels jocs presentats. El fet que Ribas no inclogui la part musicològica del document evidencia, per una banda, el seu desinterès per aquesta disciplina. Per l’altra, la manca d’aptituds o de formació per a fer-ho.
En sisè lloc, el cançoner vallenc és una contribució que fa Eusebi Ribas a l’Obra del Cançoner Popular de Catalunya l’any 1932. El document destaca per la seva extensió, amb cinc-centes trenta cançons i l’autor proporciona, a més del text, diverses dades rellevants de la seva recol·lecció com la data, la cantaire o alguna observació contextual. No obstant això, la sistematització dels documents és poc clara i no segueix cap pauta acadèmica, ja que les cançons són ordenades sota un criteri confús i poc folklòric. A més, el prevere inclou en l’aplec altres elements de literatura popular barrejats. En aquest sentit, Eusebi Ribas no fa cap classificació dels materials i només es pot intuir una agrupació temàtica molt general de les cançons, sense cap pauta especificada i que el lector ha d’entendre per si mateix. També exclou aspectes importants com el context i la funció dels materials en l’acte comunicatiu, conceptes que resulten essencials per a poder dur a terme una proposta de classificació moderna dels documents. Emperò, l’aspecte més destacat que l’autor eludeix en el treball és la notació musical dels textos, element bàsic en un estudi d’aquesta tipologia. Així, cada fitxa només conté la lletra de la cançó i no la part musicològica de la composició i, per tant, resulta evident que manca el 50% de la informació folklòrica de cada document. Davant d’aquesta casuística, i per tal de poder classificar els gèneres i els subgèneres del cançoner vallenc, s’ha hagut de crear una proposta de treball adaptada a les característiques dels materials per tal de salvar les limitacions que té el corpus objecte d’estudi. Així, en la classificació del cançoner s’ha establert, en primer lloc, un criteri formal, és a dir, basat en l’estructura de la cançó, i, en segon lloc, un criteri temàtic. A part d’aquests criteris, se n’ha establert un altre, el de la funció, que és particularment útil per a les composicions que sí que disposen d’informació contextual, com és el cas de les cançons de Nadal o de bressol. Alhora, la classificació dels materials del cançoner vallenc es planteja com una sistematització general que agrupa els documents segons els diferents àmbits temàtics plantejats amb una exemplificació de cada cas. La finalitat és que els resultats d’aquest estudi serveixin de punt de partida per a treballar els materials amb més profunditat i extensió. Pel que fa al contingut del cançoner, en el cas del gènere de la cançó llarga amb noranta-set composicions, prevalen, en primer lloc, les trenta-set cançons de temàtica amorosa, seguides de les trenta-una de temàtica religiosa i les tretze sobre temes burlescos. En el cas de la cançó curta, s’inclouen tres cents setanta-cinc documents dins d’aquest gènere i es pot afirmar que es repeteix, en part, el mateix patró que en el gènere anterior. Així, el grup de classificació més nombrós és el de temàtica amorosa amb dues-centes dotze cançons, seguit de les setanta-sis cançons de tema burlesc i les vint-i-tres composicions de temàtica religiosa. Pel que fa als altres gèneres del cançoner, Eusebi Ribas recull trenta-una cantarelles d’infants, setze cançons de Nadal i nou cançons de bressol. Davant d’aquestes dades, en l’anàlisi del contingut de l’aplec es pot concloure que la condició d’eclesiàstic del seu recol·lector no ha influït en la compilació dels materials, ja que tot i que existeix un nombre molt destacat de cançons de temàtica religiosa, tant en el gènere de la cançó llarga com en el de la cançó curta predominen la temàtica amorosa i la temàtica burlesca.
