Resumen de Estudi mutacional i de patrons de metilació en pacients amb síndromes mielodisplàstiques d'alt risc i leucèmia aguda mieloide secundària tractats amb fàrmacs hipometilants
L’ús d’agents hipometilants (AHM) és eficaç en el tractament dels pacients amb síndromes mielodisplàstiques (SMD) d’alt risc i leucèmia aguda mieloide (LAM) que no són candidats a quimioteràpia intensiva o trasplantament al·logènic. Tanmateix, les taxes de resposta al tractament amb AHM són baixes i és necessari trobar biomarcadors pronòstics i predictius de la resposta al tractament. La caracterització genètica i epigenètica és important no només per a entendre la biologia d’aquestes entitats sinó també des d’un punt de vista clínic per a definir millor el diagnòstic, pronòstic i seleccionar el tractament de la forma més personalitzada possible.
En aquesta tesi s’aborda l’estudi de les SMD d’alt risc i les LAMs tant des del punt de vista genètic com epigenètic. En la primera part del treball es caracteritza genèticament 39 pacients diagnosticats de SMD d’alt risc o LAMs inclosos en el protocol CETLAM SMD-2009 tractats homogèniament amb azacitidina (AZA)(al diagnòstic i al seguiment). Aquesta caracterització genètica es va fer mitjançant seqüenciació massiva de nova generació (NGS) utilitzant un panell costumitzat de 83 gens relacionats amb patologia mieloide. El 95% dels pacients presentaven almenys una mutació i els gens més freqüentment alterats van ser: TP53 (49%), DNMT3A (21%) i SRSF2 (18%); seguits de TET2 (15%) i U2AF1 (15%). Tot i que la cohort analitzada en aquesta tesi està formada per pacients d’alt risc (segons IPSS o IPSS-R), vam poder observar que determinats marcadors moleculars, com ara mutacions en TP53 i SRSF2, eren capaços de subclassificar els pacients en diferents grups pronòstics. La taxa de resposta va ser del 55%, però no vam poder correlacionar la presència de mutacions en TET2 i TP53 amb la resposta a AZA. Els pacients amb LAMs presentaven més mutacions que els pacients amb SMD d’alt risc i la mitjana de mutacions va augmentar a la recaiguda, donant suport a la idea que en estadis avançats de la malaltia hi ha una major complexitat genòmica. Per tant, els nostres resultats indicarien que la detecció d’anomalies genètiques en aquest grup de pacients, amb un comportament clínic heterogeni, pot ser d’utilitat tant a l’hora de perfilar el pronòstic com pel seguiment de la malaltia.
En la segona part del treball es van estudiar els perfils de metilació global de l’ADN de 75 pacients amb SMD d'alt risc i LAMs al diagnòstic i durant el tractament. En aquest protocol, els pacients rebien AZA o tractament intensiu segons l’edat, les comorbiditats i la citogenètica. Al diagnòstic, l’anàlisi no supervisat, no va detectar cap patró de metilació global que permetés diferenciar els pacients segons subtipus citològic, citogenètic o de resposta al tractament. Però aplicant la tècnica del combined rank vam ser capaços de determinar un perfil de metilació al diagnòstic definit per 200 sondes capaç de separar els pacients responedors dels pacients no responedors al tractament amb AZA. Estudiant les mostres al seguiment vam confirmar que AZA disminueix la metilació global de l’ADN, però a la nostra cohort el grau de desmetilació no es va correlacionar amb el tipus de resposta. La signatura de metilació definida al diagnòstic no va ser d’utilitat en les mostres tractades per determinar un patró de metilació predictiu de progressió o recaiguda. En conclusió, l’alteració dels patrons de metilació de l’ADN al diagnòstic, en un subconjunt d’illes CpG determinat, pot servir de biomarcador per predir la resposta a AZA, i per tant, creiem que l’estudi d’aquest mecanisme epigenètic pot contribuir a la detecció de gens i vies de senyalització implicats en la malaltia, així com ajudar a identificar nous marcadors pronòstics i de resposta al tractament.
