Resumen de Programa d'intervenció familiar multidisciplinar en atenció primària de salut basat en la teràpia de resolució de problemes per la disminució de la utilització dels recursos sanitaris del pacient crònic complex
Introducció: L’abordatge de les malalties cròniques en el context socioeconòmic actual ens obliga a buscar noves estratègies més eficients per l’atenció del pacient crònic complex. L’atenció familiar pot millorar la capacitat de la família en la resolució dels problemes físics i psicosocials secundaris a la malaltia crónica d’un dels seus membres.
Objectiu principal: Analitzar l’efecte d’un programa d’intervenció familiar sobre la utilització dels recursos sanitaris del pacient crònic complex.
Objectius secundaris: Analitzar l’efecte sobre l’estat de salut del pacient crònic complex en relació a l’autocura, la depressió i la mortalitat. Analitzar l’efecte sobre l’estat de salut del seu cuidador principal en relació a la depressió i la sobrecàrrega.
Metodologia: Disseny: Assaig clínic no aleatoritzat en grups paral·lels en l’àmbit d’atenció primària de salut. Es van incloure 94 pacients, 50 en el grup intervenció i 44 en el grup control entre el 2016 i el 2019.
Subjectes d’estudi: Grup intervenció: Tots els pacients crònics complexes del programa de gestió de casos i els seus cuidadors principals (ABS Girona 4, ABS Sarrià de Ter i ABS Celrà). Grup control: Tots els pacients crònics complexes del programa de gestió de casos i els seus cuidadors principals (ABS Girona 2). Es va identificar el subgrup de cuidadors que convivien a la mateixa llar que el pacient.
Es va realitzar una intervenció familiar multidisciplinar basada en la teràpia de resolució de problemes en el domicili del pacient. Consisitia en 3 visites d’una hora de durada al llarg d’un període de 4 mesos. Primera visita: descobrir, definir i classificar els problemes (exploració biopsicosocial del pacient, estudi de la familia, del cuidador principal i medi ambiental amb les característiques de la llar). S’identificaven els problemes i es seleccionaven aquells sobre els quals la família volia intervenir. Segona visita: reunió familiar amb el pacient, el cuidador i altres membres de la família per generar solucions als problemes detectats i escollir la més idònia. Especificació de les tasques que havien de realizar. Tercera visita: Avaluació de les solucions. El grup control va rebre l’atenció habitual del professional de gestió de casos i dels equips d’atenció primària. Els serveis sanitaris i la mortalitat es van analitzar mitjançant la història clínica informatitzada (ECAP); l’autocura mitjançant l’Escala de Jaarsma en insuficiència cardíaca i la tècnica d’utilització dels inhaladors en MPOC; la depressió amb el test de Beck i la sobrecàrrega del cuidador amb el test de Zarit. Es varen passar les escales abans i després del període de la intervenció tant en el grup intervenció com en el grup control.
L’efecte de la intervenció sobre la variable principal (mitjana d’ingressos hospitalaris) es va analitzar mitjançant un model linial de Poisson ajustat pel nombre de visites prèvies i pels factors de confusió de l’estudi: edat, sexe, deteriorament cognitiu i nivell de dependència.
Resultats: Es van disminuïr en un 46.3% les visites a urgències hospitalàries del pacient respecte el grup control de forma significativa (p 0.037). No es va mantenir la significació quan es van ajustar les diferències per el seu valor basal, l’alta variabilitat de les visites podia haver estat el motiu.
Els cuidadors principals van millorar la seva sobrecàrrega després de la intervención de forma significativa (p 0.024). Però quan es va analitzar el subgrup de cuidadors que convivien a la mateixa llar amb el pacient no es va mantenir aquesta significació, però si la mateixa tendència. Conclusions: Una intervenció familiar podria disminuir les visites a urgències hospitalàries del pacient crònic complex.
S’observa una tendència no significativa a la millora en la utilització dels recursos sanitaris del pacient crònic complex, potenciant la l’atenció programada d’infermeria (infermeria d’EAP i infermeria de gestió de casos), descongestionant la consulta del professional de medicina d’EAP i disminuint la utilització dels serveis especialitzats d’urgències (urgències hospital, urgències CUAP i ingressos hospitalaris) augmentant així l’eficiència en la utilització dels recursos sanitaris del pacient crònic complex.
Una intervenció familiar disminuïria la sobrecàrrega del cuidador, donant eines a les famílies per poder resoldre els seus problemes en relació a la cura del pacient.
L’atenció familiar apareix com una oportunitat per millorar el programa de gestió de casos i l’atenció habitual dels professionals d’atenció primària en el maneig del pacient crònic complex.
