Resumen de Ramon D. Perés, crític literari, 1883-1913. Poètiques de la modernitat i literatura catalana
Aquesta tesi doctoral estudia el discurs del crític literari i poeta Ramon Domènec Perés, un dels principals impulsors del modernisme a Catalunya. Es prenen com a marc temporal trenta anys, que abasten des de 1883 fins a 1913, coincidint amb el seu període de màxima esplendor. El treball examina totes les publicacions on Perés va escriure durant aquest temps, tant d’abast català com espanyol, i se centra a analitzar les seves opinions sobre la literatura catalana. L’estudi es divideix en dos grans blocs: «El crític Ramon D. Perés» i «Ramon D. Perés i la literatura catalana, 1883-1913». El primer presenta el personatge inserit en el seu context i ressegueix la seva trajectòria professional, a més d’incloure les seves idees sobre la praxi crítica i una anàlisi estilística dels seus articles. El segon bloc ofereix una síntesi de les seves idees sobre la literatura catalana: primer, sobre perspectives més generals, i, seguidament, focalitzada en els gèneres de la poesia, la narrativa i el teatre. En l’apartat de la poesia, el més extens del treball, s’estudia l’opinió de Perés respecte a Marià Aguiló, Teodor Llorente, Jacint Verdaguer, Francesc Matheu, Apel·les Mestres, Alexandre de Riquer, Joan Maragall, Jaume Massó i Torrents i els autors de l’Escola Mallorquina. En el camp de la narrativa, els autors tractats són Carles Bosch de la Trinxeria, Emili Vilanova, Josep Pin i Soler, Dolors Monserdà, Narcís Oller, Raimon Casellas, Víctor Català i Josep Pous i Pagès. I, pel que fa al teatre, els noms que s’estudien són Frederic Soler, Àngel Guimerà, Santiago Rusiñol i Ignasi Iglésias. Finalment, el treball ofereix un inventari de bibliografia de Perés i sobre Perés inèdita fins al moment, a més d’incloure, en annex, un índex onomàstic d’autors i obres, una eina indispensable per a futurs estudis sobre el crític i sobre la recepció d’autors del període. Tot plegat ajuda a comprendre millor una figura cabdal per al procés de modernització de la literatura catalana i, alhora, el discurs d’un primer modernisme ancorat encara en unes idees naturalistes que es resisteix a avançar amb els canvis més rupturistes del tombant del segle XIX-XX.
