El socialismo español en la década de los setenta, en paralelo a la Transición a la democracia, sufrió una propia transición, pasando de una marcada dispersión a un reagrupamiento forzoso. Esta tesis doctoral intenta estudiar las semblanzas, diferencias y conexiones entre tres de los principales partidos socialistas españoles de ámbito estatal: el PSOE, el PSOE(H) i el PSP. Concretamente, trata el recorrido de estas tres formaciones para entender su propia evolución y particularidades y para poder después sacar conclusiones aprovechando el método comparativo. También, pone encima de la mesa los principales factores que provocaron este reordenamiento en el movimiento socialista, así como aquellos que precipitaron la preeminencia del PSOE de Felipe González y su entrada en el gobierno de España en 1982; entre ellos, destacamos el papel de la Internacional Socialista y de los medios de comunicación. A la vez, se ha prestado atención a la importancia del funcionamiento interno de los partidos, a la heterogeneidad y pugnas dentro de cada organización y al mismo concepto de socialismo español.
Aquesta tesi doctoral neix del desig de voler trobar una explicació a l’evolució del socialisme espanyol en la dècada dels 70.
Àmpliament s’ha tractat la trajectòria del PSOE en aquest mateix període, així com també s’ha parlat del motiu general del sorgiment de competència en el camp socialista en el tardofranquisme. No obstant, la gestació concreta de cadascuna d’aquestes formacions, la seva evolució i el seu desenllaç encara és un camp prou desconegut. En aquest sentit, aquest treball pretén no només repassar i introduir noves variables a la historiografia sobre el PSOE en els 70, sinó que també ajuda a conèixer la trajectòria de dues formacions socialistes amb un pes important en el socialisme espanyol d’aquesta dècada: el PSP, del qual se’n sabia alguna cosa gràcies a la reputació del seu líder, Tierno Galvan, i el PSOE(H), del qual en aquesta tesi es fa un primer estudi ampli i s’aporta en primícia un relat minuciós, amb anàlisi incorporat, de la seva trajectòria. De fet, en aquest treball s’ha procurat ser fidel al concepte de “socialisme espanyol”, com a idea que va més enllà del PSOE en el ben entès que hi havia part del moviment socialista fora d’aquest partit històric.
Aquest estudi de tres partits socialistes, a més, buscava detectar les seves connexions, així com les seves semblances i diferències. Per tant, arran de l’observació i anàlisi de les diferents trajectòries de cada partit, de les seves dinàmiques internes i de les cultures polítiques que els integraven, aquest treball també ha tret profit del mètode comparatiu.
Així mateix, precisament quan ens referim a la comparació d’aquests tres partits socialistes, ens adonem que l’explicació de la trajectòria del moviment socialista en aquesta dècada no s’explica sense la intervenció d’actors externs. L’estudi de com dos dels que s’han considerat els principals agents externs que van modelar el socialisme espanyol en aquesta dècada, la Internacional Socialista i els mitjans de comunicació, també s’han inclòs en aquesta tesi doctoral.
Darrere de tota la investigació duta a terme, a més, ha romàs el dubte de per què el PSOE va acabar assumint aquest lideratge i què va passar amb el socialisme dissident d’aquesta hegemonia del partit de Felipe González.
Per realitzar aquesta recerca s’ha fet ús de fonts ben diverses, les quals també han variat en funció de l’objecte d’estudi. En primer lloc, per tractar el PSOE s’ha fet ús de l’àmplia bibliografia que hi ha al respecte, així com també s’han emprat fonts primàries per tal d’introduir noves qüestions. En segon lloc, el capítol del PSP s’ha pogut fer gràcies a la consulta de fonts bibliogràfiques diverses, a través de les quals, entrecreuant informació i acabant d’arrodonir-la amb informació de la premsa, s’ha ofert un relat i anàlisi més complet. En tercer lloc, la part del PSOE(H) s’ha elaborat a partir de la consulta de fonts primàries, destacant l’òrgan de premsa del partit i les diferents circulars que emetia. En quart lloc, a l’hora d’estudiar l’impacte de la premsa al socialisme espanyol, s’ha fet un buidatge exhaustiu de diferents mitjans de comunicació escrits, dels quals s’ha extret informació per fer estadístiques i complementar el relat històric de tots tres partits. També, s’ha obtingut informació diversa gràcies a entrevistes a algunes personalitats del socialisme espanyol que van viure des de diferents perspectives els fets ocorreguts en aquesta dècada. En conclusió, la metodologia emprada s’ha basat en l’ús de fonts de característiques diverses, de les quals s’ha extret el màxim d’informació possible per tal de sotmetre-la a anàlisi i arribar a les conclusions assolides.
Evidentment, sempre quedaran fonts per consultar, a través de les quals es podria arribar a conclusions més ambicioses, però s’ha cregut que les aconseguides en aquesta tesi són sòlides, suficients i ampliables en a futurs estudis amb més documentació, temps i recursos.
En tant a les conclusions, a continuació en destacarem aquelles que considerem les més rellevants.
En primer lloc, sabem que, a nivell de cultures polítiques, no és que els partits polítics socialistes fossin molt diferents, sinó que la seva similitud era notable; tot i que en alguns partits el perfil d’afiliat fos més homogeni que en altres, al final serà la identitat de partit que s’anirà formant el que impedirà provisionalment la seva unificació. Tant és així que en els seus programes electorals trobem força punts en comú. Això sí, l’aterratge del moviment socialista en la societat espanyola tindrà un doble efecte, en tant que influirà en la política espanyola però també veurà moderat considerablement el seu discurs i, sobretot, en la seva pràctica.
En segon lloc, si bé la dispersió del socialisme espanyol es va produir per divergències estratègiques i orgàniques en el tardofranquisme, sabem que va ser el filtre de les primeres eleccions democràtiques el que va provocar, abans i després d’aquestes, un reagrupament forçós del qual pocs partits en van sobreviure. En aquest procés d’unificació del moviment socialista, no només serà la pressió de formar blocs contra adversaris comuns, sinó que entraran en joc factors com ara la pressió mediàtica, la pressió social, els deutes econòmics i les divergències internes dins de cada partit.
En tercer lloc, sabem que darrere de l’enlluernant auge del PSOE estava la mateixa causa que va provocar l’enfonsament de la resta de partits socialistes: la interferència d’actors i factors externs. Si bé el favor de la Internacional Socialista va provocar major liquiditat econòmica al PSOE, així com també li aportà la possibilitat d’exercir pressió política, bona publicitat i tractes de favor, la premsa es va ocupar de donar-li una bona cobertura mediàtica i col·locar-lo allà on l’Europa Occidental i les elits franquistes volien. Per contra, la resta de partits socialistes, sobretot després de veure el cas del PSP i del PSOE(H), es van veure marginats, perjudicats i, en definitiva, amb una desigualtat d’oportunitats esfereïdora en el moment que havia de formar-se un nou règim democràtic i s’havia de mesurar la força política de cada formació. Després d’aquest esforç de diversos agents externs, amb la contesa electoral passada i el nou tauler polític muntat, ben pocs partits socialistes van resistir la cruesa que els esperava fora del PSOE.
En quart lloc, considerem completament insuficient que es doni per bo que el PSOE de Felipe González sigui aquell que sigui considerat el “vertader” PSOE pel simple fet que sabés rebre el favor d’alguns membres de la Internacional Socialista, aconseguís una legalització a Espanya de forma injusta i movent contactes, i fos el que després ostentés en exclusiva aquestes sigles. Si bé aquesta relació d’idees a nivell social és un fet, dins la historiografia d’aquesta dècada, així com la dels anys 40, caldria ser més precisos i mantenir-nos al marge de posicionaments que poden col·locar a un fora de la correcció historiogràfica. En cinquè lloc, i seguint amb allò digne de revisió, s’ha demostrat que els tres partits socialistes estudiats tenen un greu problema d’opacitat en tant a qüestions internes; en especial, en tant al nombre d’afiliació i a la tresoreria. De fet, l’existència d’aquest problema, que sempre ve acompanyat de la mentida, obre la porta a com això també podia afectar al funcionament intern del partit, arribant a ser un punt decisiu per decidir la trajectòria de les formacions. De fet, de forma prou ingènua sovint s’ha passat per alt aquest factor intern a l’hora de tractar la història d’algunes organitzacions.
En sisè lloc, cal destacar el paper del PSI-PSP durant la Transició a la democràcia i com va intentar resistir des de la cúpula ser absorbit pel PSOE de Felipe González. Aquell partit liderat per un respectat professor universitari i que pretenia renovar el socialisme espanyol des de fora del PSOE, es veurà condicionat pel paper de mediador que va escollir dur a terme fins la celebració de les eleccions de 1977. La seva dissolució, que gairebé sempre s’ha associat als seus deutes econòmics, s’ha pogut esbrinar que amagava molt més que això: la pressió mediàtica i social va provocar que les bases del partit fessin inviable la vida interna del partit, fent escollir a Tierno Galván entre un partit més o menys cohesionat fent-se l’harakiri o un que acabés fragmentant-se fins dissoldre’s políticament.
En setè lloc, tenim un partit prou desconegut que il·lustra el camí que va prendre el socialisme subaltern al PSOE de Felipe González i que, a més, qüestiona la seva legitimitat. El partit que durant aquesta dècada anirà canviant de nom però que sempre serà identificat amb el sector històric del PSOE, és un clar exemple d’organització que, tot i els girs estratègics donats, mostra continuïtats i, alhora, demostra dependència respecte al seu principal rival socialista. Tot plegat es fa evident des de l’escissió del partit: a partir de llavors, el sector històric del PSOE intentarà diferenciar-se del sector renovat, encara que això el dugui ben aviat a mostrar feblesa movent-se en funció de les postures de l’altre i, també, a arribar a postures força estridents fins i tot per la seva pròpia militància. D’altra banda, la seva obstinació de seguir al marge del “felipismo” el va convertir en l’únic bastió socialista fora dels tentacles del PSOE, esdevenint des de finals de la dècada dels 70 un punt de trobada d’aquells socialistes disconformes amb la moderació. I és precisament aquesta la prova que hi havia socialisme espanyol més enllà del PSOE, cosa que ens porta a la conclusió que reduir el concepte socialisme a les accions d’un determinat partit, ignorant o obviant les postures dels altres homònims esdevé erroni.
The Spanish socialism during the seventies, in parallel the Transition to the democracy, suffered an own transition, from a deep dispersion to a forced concentration. This doctoral thesis tries to study the similarities, differences and connections between three of the most important Socialist parties in Spain: the PSOE, the PSOE(H) and the PSP. A relate with built-in analysis about the path of these three parties will be offered in order to understand their own evolution and particularities as well as to achieve conclusions through the comparative method. In addition, we will deal with the main factors that caused that reorganization inside the socialist movement, as well as those which aroused PSOE’s pre-eminence and their arrival to the Spanish government in 1982; between them, we underline the role of the Socialist International and the media. Moreover, we took into account the importance of the internal functioning of the parties, the heterogeneity and internal rivalries inside the organizations and the concept of Spanish socialism.
© 2001-2024 Fundación Dialnet · Todos los derechos reservados