Escultura i ironia. Proposta duna tipologia de les formes iròniques en lescultura. Anàlisi dels casos de De Saint Phalle, Flanagan, Torres, Brossa i Muñoz.
- Autores: Mercè Espiell Jovaní
- Directores de la Tesis: Josep Roy Dolcet (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2003
- Idioma: catalán
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
- Resumen
Lobjecte de la nostra investigació és la influencia que la ironia ha exercit sobre la praxi artística, centrant-nos en la valoració dexemples dobres volumètriques de finals del segle XX, mantenint-nos al marge dobres abstractes i centrant-nos sempre en les figuratives. Hem presentat una proposta dorganització per a lestudi de lescultura a partir de la valoració danàlisi en altres camps destudi com el de la teoria literària, de la semàntica o de la filosofia. Això ocupa la primera part de la tesi presentada.
La segona part consisteix en la formulació de lestructura bàsica danàlisi que proposem a partir de les opinions contrastades en la primera part. La nostra formulació es basa en lanàlisi de les formes físiques de les obres, determinant així, cinc variants diferents:
La forma de la caricatura, entesa sempre com la deformació de éssers humans o de persones jurídiques.
La forma zooantropoidea, terme dissenyat per a denominar específicament la personificació dels animals.
La forma allegòrica, fa referència a la representació dobjectes disposats de tal forma que creen una ficció en virtut de la qual donen a entendres alguna cosa diferent a la seva aparença.
La forma epigramàtica, ens serveis per a englobar aquelles representacions que la seva correcta interpretació passa per la lectura duna frase, llegenda o títol que capaciti la ironia implícita.
Y, finalment, la ironia recòndita, mancada de forma visible, que identificarà aquelles obres que no apareixen com a iròniques.
En un segon nivell de concreció senyalem les varietats conceptuals diferenciant-les en tres tipus:
La varietat humorística, que a diferència de lhumor sense ironia guarda un punt de mordacitat i certa malevolència, tot i que es mostra sempre molt tolerant amb lobjecte de la seva ironia.
La varietat satírica, que es planteja com una crítica popular de tractament folklòric, ridiculitzant grups socials i mostrant una tolerància relativa.
La varietat cínica tot i que evitant la idea de destrucció que comporta el cinisme més pur, però atorgant-li la capacitat de mostrar-se totalment intolerant amb el tema tractat.
A més de les varietats que ens proporciona la intensitat anímica, afegim els aspectes emotius, separant-los, també, en tres grups:
Els aspectes lúdics sempre intentaran satisfer necessitats hedonistes de la societat i suavitzar, així, la gravetat de la realitat.
Els aspectes adoctrinadors mostren lobra desoladora, portant a judici la moral d lespectador i agreujant la realitat.
Els aspectes rebels son capaços de proporcionar a lespectador el coneixement del sentiment de desobediència i desacatament.
La forma més evident de justificar la veracitat i efectivitat de la nostra proposta passa per realitzar una anàlisi pràctica dobres concretes a la llum deixa taxonomia. Per a la qual cosa hem repassat la història de lart a grans trets sense pretenir portar a terme un pentinat històric exhaustiu de totes les representacions iròniques existents. Així doncs la tercera part de la tesis és una antologia artística en la que les obres presentades han estat estudiades segons lesquema proposat en la segona part. Dins daquest tercer apartat, lantologia restringirà el seu espectre danàlisi a obres volumètriques produïdes en les dècades 80 i 90 del segle XX, amb la finalitat de centrar, cada cop més, lobservació.
Finalment, entre les creacions volumètriques daquestes dues dècades, destacarem lobra dalguns artistes que poden justificar la nostra proposta de forma fefaent. Així, doncs els exemples dartistes concrets escollits han estat:
Niki de Saint Phalle, com exemple dironia caricaturesca; Barry Flanagan, com exemple dironia zooantropoidea; Francesc Torres, com exemple dironia allegòrica; Joan Brossa, com exemple dironia epigramàtica; i Juan Muñoz, com exemple dironia recòndita.
