Resumen de La participació com a pràctica de democratització de la producció tecnocientífica i la presa de decisions

Mireia Faucha Hernández

• español

  En las sociedades del conocimiento, la concepción del conocimiento en ciencia y tecnología comporta la omisión de la ciudadanía del desarrollo tecnocientífico. Se argumenta que su complejidad impide que el público pueda decir la suya a la hora de generar conocimientos. Ante esta situación, se plantea la necesidad de impulsar mecanismos de democratización de la producción tecnocientífica y la toma de decisiones. Una de las prácticas que se ha señalado para superar esta división entre expertos y legos es la participación. La tesis se centra en analizar dos experiencias participativas desde un enfoque etnográfico para conocer en qué medida la participación conlleva una democratización del conocimiento y la toma de decisiones. El análisis de la evolución de los procesos participativos muestra que, si bien surgieron de las movilizaciones colectivas, han sufrido un proceso de institucionalización. Hoy en día, se ha convertido en uno de los mecanismos generalizados que utilizan instituciones locales, estatales y supraestatales como forma de producir conocimiento y tomar decisiones; de modo que nos encontramos, también, en una sociedad de la participación. La proliferación de la participación hace pertinente preguntarse si estos procesos contribuyen a la democratización tecnocientífica y la toma de decisiones. En este sentido, los estudios sociales de la ciencia y la tecnología han mostrado que existe una estrecha relación entre tecnociencia, vida en común y democracia. En este punto de la disertación, la tesis plantea acudir a la filosofía política para reforzar la aproximación a la democracia; que sustento desde una visión agonística a partir de la teoría ranceriana. Mediante el análisis de un proceso participativo para diseñar un robot social para niños hospitalizados y un plan estratégico de ciudad, la monografía indaga cómo se despliegan las prácticas participativas, atendiendo a todo el proceso desde el diseño, hasta la cristalización en el resultado final. Esta aproximación ha puesto de manifiesto que, lejos de ser propuestas que se realicen en estado salvaje, los procesos participativos se aproximan más a la investigación clausurada característica de los laboratorios; con una protocolización perfectamente sistematizada. Por eso, el análisis toma como modelo los estudios de laboratorios, siguiendo aquellos elementos que caracterizan los procedimientos, métodos y prácticas sociomateriales que intervienen. La tesis muestra que el avance del proceso hasta el producto final no se da de forma casual: existe un protocolo que, mediante mecanismos sociomateriales (aparatos de diseño, instrucciones, fases, legitimación de ciertos conocimientos, etc.) encauza las aportaciones, facilitando que algunas ideas avancen y otras queden filtradas. La tesis concluye que estamos ante un mecanismo paradójico, en el que conviven dos lógicas antitéticas: la lógica de la apertura frente a la lógica del cierre. La lógica del cierre se refiere a la necesidad de todo proceso de diseño de establecer límites. La lógica de la apertura, por el contrario, es una lógica democratizadora que se pone de manifiesto en momentos puntuales en los que surge la política. Así pues, el éxito democratizador no se encuentra en los acuerdos que se alcanzan gracias a un proceso de participación, ni en los consensos que emergen de la interlocución entre varios perfiles de participantes. El potencial democratizador se sustenta en los momentos en los que se pone en duda el protocolo de diseño. A modo de cierre, pues, la tesis plantea que la participación no es suficiente para democratizar un proceso de producción tecnocientífica y toma de decisiones. Sin embargo, la precariedad de los procesos participativos, derivada de sus características hace que brinden espacios en los que es posible que se produzcan emergencias democráticas; aunque no es el único espacio, ni un espacio privilegiado para que tengan lugar.

• español

  En les societats del coneixement, la concepció del coneixement en ciència i tecnologia comporta l'omissió de la ciutadania del desenvolupament tecnocientífic. S'argumenta que la complexitat d'aquests processos impedeix que el públic pugui dir la seva a l'hora de generar coneixements. Davant d'aquesta situació, es planteja la necessitat d'impulsar mecanismes de democratització de la producció tecnocientífica i la presa de decisions. Una de les pràctiques que s'ha assenyalat com a forma per superar aquesta divisió entre persones expertes i llegues és la participació. En aquest context, la tesi se centra en analitzar dues experiències participatives des d'un enfocament etnogràfic per conèixer en quina mesura la participació comporta una democratització del coneixement produït i la presa de decisions. L'anàlisi de l'evolució dels processos participatius mostra que, si bé van sorgir de les mobilitzacions col·lectives, han patit un procés d'institucionalització. Avui dia, ha esdevingut un dels mecanismes generalitzats que utilitzen institucions locals, estatals i supraestatals com a forma de produir coneixement i prendre decisions; de tal manera que podem afirmar que ens trobem, també, en una societat de la participació. La proliferació de la participació fa pertinent preguntar-se si aquests processos contribueixen a la democratització de la producció tecnocientífica i la presa de decisions. En aquest sentit, els estudis socials de la ciència i la tecnologia han mostrat que hi ha una estreta relació entre tecnociència, vida en comú i democràcia. En aquest punt de la dissertació, la tesi planteja acudir a la filosofia política per tal de reforçar l'aproximació a la democràcia; que sustento des d'una visió agonística a partir de la teoria ranceriana. Mitjançant l'anàlisi d'un procés participatiu per dissenyar un robot social per a infants hospitalitzats i un pla estratègic de ciutat, la monografia indaga com es despleguen les pràctiques participatives, atenent a tot el procés des del disseny, fins a la cristal·lització en el resultat final. Aquesta aproximació ha posat en evidència que, lluny de ser propostes que es duguin a terme en estat salvatge, els processos participatius s'aproximen més a la recerca clausurada característica dels laboratoris; amb una protocol·lització perfectament sistematitzada. Per això, l'anàlisi pren com a model els estudis de laboratoris, resseguint aquells elements que caracteritzen els procediments, mètodes i pràctiques sociomaterials que hi intervenen. La tesi mostra que l'avenç del procés fins al producte final no es dona de manera casual: hi ha un protocol que, a través de mecanismes sociomaterials (aparells de disseny, instruccions, fases, legitimació de certs coneixements, etc.) encarrila les aportacions, facilitant que algunes idees avancin i d'altres quedin filtrades. La tesi conclou que estem davant d'un mecanisme paradoxal, en què conviuen dues lògiques antitètiques: la lògica de l'obertura i el dissens enfront la lògica del tancament i l'establiment de límits. La lògica del tancament fa referència a la necessitat de tot procés de disseny d'establir límits. La lògica de l'obertura, per contra, és una lògica democratitzadora que es posa de manifest en moments puntuals en què sorgeix la política. Així doncs, l'èxit democratitzador no es troba en els acords que s'aconsegueixen gràcies a un procés de participació, ni en els consensos que emergeixen de la interlocució entre diversos perfils de participants. El potencial democratitzador se sustenta en els moments en què es posa en dubte el protocol de disseny. A mode de tancament, doncs, la tesi planteja que la participació no és suficient per democratitzar un procés de producció tecnocientífica i de presa de decisions. Tanmateix, la precarietat dels processos participatius, derivada de les seves característiques fa que brindin espais en què és possible que es produeixin emergències democràtiques; malgrat no és l'únic espai, ni un espai privilegiat perquè hi tinguin lloc.

• English

  In knowledge societies, the conception of knowledge in science and technology entails the omission of citizenship from techno-scientific development. It is argued that its complexity prevents the public from saying theirs when it comes to generating knowledge. Faced with this situation, the need to promote mechanisms for the democratization of techno-scientific production and decision-making arises. One of the practices that has been pointed out to overcome this divide between experts and laymen is participation. The thesis focuses on analyzing two participatory experiences from an ethnographic approach to find out to what extent participation entails a democratization of knowledge and decision-making. The analysis of the evolution of participatory processes shows that, although they arose from collective mobilizations, they have undergone a process of institutionalization. Today, it has become one of the widespread mechanisms used by local, state, and supra-state institutions as a way of producing knowledge and making decisions; so that we also find ourselves in a participation society. The proliferation of participation makes it pertinent to ask whether these processes contribute to techno-scientific democratization and decision-making. In this sense, social studies of science and technology have shown that there is a close relationship between technoscience, life in common, and democracy. At this point in the dissertation, the thesis proposes going to political philosophy to reinforce the approach to democracy; that I sustain from an agonistic vision from the Rancerian theory. Through the analysis of a participatory process to design a social robot for hospitalized children and a strategic city plan, the monograph investigates how participatory practices are deployed, attending to the entire process from design to crystallization in the final result. This approximation has revealed that, far from being proposals to be carried out in the wild, participatory processes are closer to closed research characteristic of laboratories; with a perfectly systematized protocolization. For this reason, the analysis takes laboratory studies as a model, following those elements that characterize the procedures, methods and socio-material practices involved. The thesis shows that the progress of the process to the final product does not happen by chance: there is a protocol that, through socio-material mechanisms (design devices, instructions, phases, legitimization of certain knowledge, etc.) channels the contributions, facilitating that some ideas advance and others are filtered. The thesis concludes that we are facing a paradoxical mechanism, in which two antithetical logics coexist: the logic of opening versus the logic of closure. The logic of closure refers to the need of any design process to establish limits. The logic of openness, on the contrary, is a democratizing logic that is revealed at specific moments in which politics emerges. Thus, the democratizing success is not found in the agreements that are reached thanks to a participatory process, nor in the consensus that emerges from the dialogue between various profiles of participants. The democratizing potential is sustained in the moments in which the design protocol is questioned. By way of closure, then, the thesis states that participation is not enough to democratize a process of techno-scientific production and decision-making. However, the precariousness of participatory processes, derived from their characteristics, makes them provide spaces in which democratic emergencies may occur; although it is not the only space, nor a privileged space for them to take place.