Noció de temps en Raimon Panikkar, La
- Autores: Angels Canadell Prat
- Directores de la Tesis: Miguel Morey Farré (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2006
- Idioma: catalán
- Tribunal Calificador de la Tesis: Jaume Mascaró Pons (presid.), Jesús Blas Vicens Vich (secret.), Jaume Cendra Garreta (voc.), Amador Vega Esquerra (voc.), Raúl Fornet Betancourt (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
- Resumen
La interpretació dual del temps impregna tots els àmbits de la civilització occidental. La distinció entre un món fenomènic i una realitat transcendent que el fonamenta ha portat a cercar un sentit més enllà del temps i de la terra. Una manera de percebre i de pensar que, convertint el món en un objecte, ha alienat lésser humà de la seva pròpia naturalesa.
Panikkar proposa pensar des la no-dualitat i la interdependència, per tal de superar les tendències monistes i dualistes que han configurat la percepció del món. Considera que la filosofia actual ha de respondre al repte darticular una nova cosmología, una visió sencera de la realitat dacord amb la consciència contemporània.
La seva proposta porta implícita com a pressuposit metodològic la interpretació de la cosmología com experiencia unitària i inmediata del món, així com la condició mítica de tot saber. Aquest punt de partida li permet construir una filosofia oberta que no exclou cap forma daproximació a la veritat.
El no-dualisme és una perspectiva no-dialèctica que emfatitza la relacionalitat. Implica el reconeixement que no és posible reduir la realitat a un sol principi, ni tampoc abarcarla totalment.
Des daquesta perspectiva la paradoxa entre temps i eternitat, es presenta com un problema de percepció. Un problema que podem modificar si aprenem a no objectivar la realitat sinó a mirar-la des de la xarxa dinterrelacions que la constitueixen. Si suprimim la distància entre temps i eternitat percebem que el món fenomènic és absolut:
1. Els dos aspectes del temps són reals i inseparables. La paraula tempiternitat designa la seva interrelació. La identitat de ser i temps. I apunta a la necessitat de retornar el temps a les coses i a percebre en el seu passar allò que no cambia. Així ens adonem que letern no és incompatible amb el canvi.
2. No estem en el temps, sinó que som temps. Som la transformació mateixa. Aquest és el sentit de la noció ésser-temps de Dôgen i de la paraula tempiternitat de Panikkar. No hi ha temps en ell mateix on succeeixen les coses. No hi ha causalitat lineal dun esdeveniment a un altre. El temps no és una entitat objectiva on els esdeveniments poden arribar amb retard o acelerar-se. El temps és la vida de lésser. Cada esdeveniment, enlloc de ser el desenvolupament duna potencialitat latent, o la consequència duna causa pasada, és complet en ell mateix, té sentit en ell mateix. Aquest ser-temps implica lalliberament del temps com a condicionant del qual volem fugir. I modifica lorientació de la conciencia que, deixant desperar el futur, dirigeix latenció a lara.
3. La identitat ser-temps té com a implicacions fonamentals: la no-substancialitat, el dinamisme i la reciprocitat, com a característiques últimes de la realitat. Panikkar recull la dimensió cosmològica que aporta el buddhisme fent extensible aquesta noció a tots els éssers vius i a totes les dimensions de la realitat. Del caràcter dinàmic i obert de la interrelació ser-temps, sen deriva una cosmovisió sencera i al mateix temps, plural.
4. La interacció entre temps i eternitat es designa en lobra tardana de Panikkar amb la noció de ritme. El ritme de lésser, expressa la dinàmica canvi-permanència, així com el carácter no-lineal, no teleològic, ni circular del temps. El ritme és la metáfora duna cosmología no basada en la repetició ni en la visió lineal teleològica. Permet pensar la realitat present en cada moment, completa en ella mateixa i autocreadora. Un constant plegar-se i desplegar-se de la realitat, utlizant la metáfora de Bohm, que ens permitira dir que el temps és lestructura rítmica de lunivers.
Proposar una cosmología basada en la interdependència no significa voler imposar una ordenació determinada del temps i de lespai a les demés cultures; sinó designar la necesaria pluralitat de visións del món, vinculades pel fet de compartir el temps de la terra i la conciencia comunes. Una manera de respondre filosòficament al pluralisme cultural sense que això signifiqui una pèrdua de sentit ni de valor.
