Resumen de Dir i implicar no lògicament
La tesi socupa de qüestions centrals relacionades amb la distinció entre semàntica i pragmàtica. En primer lloc aborda la distinció entre allò que es diu i allò que simplica no lògicament amb la proferència dun enunciat, i després, i en base a la manera com sestableix aquesta distinció, socupa dels diferents fenòmens dimplicació no lògica.
En la primera part del treball sintrodueix primer la distinció entre allò que es diu i allò que simplica de manera no lògica. Es mostra com una posició griceana, a mig camí entre posicions semanticistes i pragmatistes extremes, resulta més adequada que aquestes últimes si el que es vol és explicar de quina manera els enunciats que proferim són portadors del contingut que volem comunicar (tant del contingut que es diu com del contingut que simplica de manera no lògica). Les principals aportacions daquesta primera part són: (1) la defensa duna posició de tall griceà, si bé no estrictament dins dels paràmetres sostinguts per Grice, davant de posicions més semanticistes o més pragmatistes; al llarg de la discussió (2) sintrodueixen algunes modificacions al marc griceà i, dins daquest marc modificat, (3) es proposen directrius per resoldre el càlcul de quines de les implicacions no lògiques de les clàusules que constitueixen un enunciat compost són, al seu torn, implicacions no lògiques de la proferència del propi enunciat compost el que es coneix amb el nom de problema de la projecció. Finalment, (4) es presenten algunes dificultats importants tant per a plantejaments semanticistes com per a propostes pragmatistes més extremes que la griceana.
En la segona part del treball, i prenent com a referència la distinció entre allò que es diu i allò que simplica no lògicament que sha defensat abans, es consideren diferents tipus dimplicacions no lògiques presents en la literatura. Les principals aportacions daquesta segona part són: (5) lanàlisi del fenomen de la implicatura conversacional. Sintrodueix primer el fenomen tal i com el concebé en el seu origen Grice i es posen de manifest les dificultats daquesta caracterització originària; lanàlisi condueix a formular una nova caracterització del fenomen que evita els problemes en qüestió; (6) la tesi que el contingut duna implicatura convencional no pot constituir part dallò que simplica no lògicament per mitjà de la proferència dun enunciat, sinó part dallò que es diu, la qual cosa comporta (7) haver de reconèixer dos nivells diferents en lanàlisi dallò que es diu. La consideració daquests dos nivells permet, daltra banda, explicar lestranyesa que es produeix quan la proposició que constitueix una implicatura convencional (o una pressuposició) de la proferència dun enunciat resulta ser falsa. Per explicar aquesta estranyesa cal també tenir present (8) la distinció precisa entre generalització i convenció, sobretot al respecte de la separació entre implicatures convencionals (o pressuposicions) i implicatures conversacionals generalitzades. En el treball es donen raons explicatives de per què es produeix una aparent similitud entre tots dos fets, la generalització i la convenció, si bé en realitat són, se sosté, de naturalesa ben diferent.
" SUMMARY:
The thesis deals with some central questions related to the distinction between pragmatics and semantics. Firstly, it examines ways of establishing the distinction between what is said and what is implicated. Secondly, in accordance with the way the former distinction is traced, it accepts only some of the traditionally considered phenomena of implication and characterizes them.
In the first part of this work, the distinction between what is said and what is implicated is presented. Here, (1) I try to defend a Gricean view against other positions which are either more semanticists or more pragmatists; (2) during the discussion, I introduce some modifications to the purely Gricean proposal; and (3) I propose a solution, within the suggested modified Gricean framework, allowing for the determination of the implications of the clauses of a compound sentence that are inherited by the utterance of the compound sentence itself the so-called projection problem; finally, (4) some strong objections are raised against both strictly semanticist views and, above all, pragmatist approaches.
Following the previously sustained distinction between saying and implicating, in the second part of the work different types of non-logic implications are considered. The main points of this part are: (5) a characterization of the conversational implicature that tries to avoid the problems of the notion as Grice introduced it; (6) the thesis that the content of a conventional implicature cannot be a part of what is implicated in uttering a sentence, but only a part of what is said; as a consequence, (7) the idea that we need to consider two different levels in the analysis of what is said; and (8) the reasons of the apparent similarity between generalization and convention when dealing with conventional and conversational generalized implicatures. "
