Estudi experimental del tractament de la meningitis pneumocòcica produïda per soques resistents a cefalosporines de tercera generació. Virulència, eficàcia i resposta inflamatòria
- Autores: Sandra Ribes Miravet
- Directores de la Tesis: María del Carmen Cabellos Mínguez (dir. tes.), Francisco Gudiol Munté (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2006
- Idioma: catalán
- Tribunal Calificador de la Tesis: Albert Pahissa (presid.), Javier Ariza Cardenal (secret.), Àngels Martos Rodríguez (voc.), Pere Domingo Pedrol (voc.), Pere Joan Cardona Iglesias (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Tesis en acceso abierto en: TDX
- Resumen
La meningitis pneumocòcica és una malaltia associada a una elevada mortalitat (20-40) i a laparició de seqüeles neurològiques en un 30% dels pacients, nens i adults, que sobreviuen.
Des del punt de vista farmacològic, és una malaltia complicada:
- La penetració dels antibiòtics a través de la barrera hematoencefàlica és reduïda.
- Es genera una resposta inflamatòria greu en lespai subaracnoidal, responsable del dany cerebral associat.
- Laparició de soques de "S.pneumoniae" multiresistents no garanteix leficàcia del tractament empíric.
En els darrers anys shan detectat soques amb un elevat nivell de resistència a cefalosporines de tercera generació (C3G). La baixa prevalença daquests aïllaments dificulta per una banda, el coneixement del seu comportament in vivo i per laltra, la valoració de leficàcia dels tractaments estàndard.
En aquesta tesi sha demostrat la capacitat duna soca de "S.pneumoniae" amb un elevat nivell de resistència a C3G a lhora dinduir meningitis i provocar una resposta inflamatòria greu en el LCR en el model animal. Els nostres experiments demostren que ladquisició de resistència antibiòtica no ha alterat ni la patogenicitat ni la virulència daquestes soques.
Les combinacions ceftriaxona més vancomicina, ceftriaxona més rifampicina i rifampicina més vancomicina es van revelar eficaces en la meningitis pneumocòcica per una soca amb un elevat grau de resistència a C3G, tant per la millora de leficàcia com per latenuació de la resposta inflamatòria respecte a les monoteràpies. Aquests resultats reforcen les recomanacions dels experts i proporcionen una base experimental per a que siguin aplicables en meningitis causades per "S. pneumoniae" sigui quin sigui el seu nivell de resistència a beta-lactàmics.
La fosfomicina ha demostrat una elevada penetració a través de la barrera hematoencefàlica en el model animal en conill. No obstant, el desenvolupament de resistència antibiòtica en el model experimental descarta el seu ús en monoteràpia. A més a més, en base als fracassos terapèutics observats proposem revisar els punts de tall de la sensibilitat de "S. pneumoniae" a fosfomicina en la infecció meníngia.
Les combinacions de fosfomicina estudiades han demostrat una excellent activitat envers dues soques de pneumococ resistent a beta-lactàmics, així com un efecte protector davant el desenvolupament de mutants resistents. A partir dels nostres resultats, recomanaríem com alternatives terapèutiques la combinació fosfomicina més ceftriaxona en pacients amb intolerància a glicopèptids o amb insuficiència renal; i la combinació fosfomicina més vancomicina en pacients allèrgics a beta-lactàmics.
