Política, eleccions i caciquisme a Vic (1900-1931)

• Autores: Xavier Tornafoch Yuste
• Directores de la Tesis: Jordi Figuerola (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2004
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Borja de Riquer i Permanyer (presid.), Pere Gabriel Sirvent (secret.), Joaquín de Nadal (voc.), Pere Anguera Nolla (voc.), Concepción Mir Curcó (voc.)
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en: TDX
• Resumen

  • A començaments del segle XX, en una cojuntura de descomposició institucional, la vida política local de la ciutat de Vic, població catalana duns 13.000 habitatnts situada a linterior de Catalunya, seu de la diòcesi episcopal més extensa del país i amb un important Seminari Conciliar, comença a evolucionar en la direcció duna modernització que, al llarg dels anys, constatarà importants transformacions. En el context català, la nova política de masses descansarà sobre tres aspectes principals. En primer lloc, sorganitzaran partits capaços de mobilitzar els afiliats i els simpatitzants per aconseguir uns objectius concrets: fer una manifestació, guanyar unes eleccions, constituir una seu social, editar un periòdic. En la fase de transició cap a les organitzacions mobilitzadores, trobarem partits polítics que combinen el carisma exagerat de determinats líders amb la potència dunes bases que no es deixen arrossegar si els seus criteris no coincideixen amb els dels homes forts; els partits estaran a mig camí entre la influència dels notables i el poder decisori de la militància organitzada. En segon lloc, les urnes reflectiran, progressivament, les peocupacions i els interessos polítics de la majoria, deixant de banda les maniobres electoreres dels cacics, que tindran dificultats creixents per a organitzar els processos electorals dacord amb els seus interessos. Finalment, les institucions locals deixaran de tenir vida pròpia, al marge de les altrenatives polítiques que es produeixen a la societat; les discusssions i lluites polítiques, forjades en lespai públic, es traslladaran als ajuntaments.

    Tot i que aquestes transformacions (en làmbit dels partits, de les eleccions i dels ajuntaments) definiran nous estils de fer política, la modernització no es produirà de manera uniforme. A la Catalunya tradicional, de la que la ciutat de Vic forma part, els canvis en lesfera pública tindran unes característiques pròpies, la qual cosa posarà en qüestió, daltra banda, la imatge idealitzada duna societat homogènia i avançada. A Vic, en un context que combina una presència institucional de lEsglésia catòlica especialment significada i el desenvolupament duna important economia industrial, la vida pública estarà dirigida per forces burgeses que hegemonitzaran, davant la feblesa del moviment popular autòcton, el procés de transformació política. Aquestes èlits combatran, successivament i a partir del tombant de segle XX, les imposicions del cunerisme dinàstic, les estratègies de les direccions dels nous partits hegemònics (catalanistes, tradicionalistes) i lexpansió dun moviment democràtic que reclama protagonisme polític per a les classes populars. Es tractarà de controlar els canvis polítics per tal que no es modifiquin els aspectes essencials de la dominació social, i política, que exerceix el grup dirigent local. Tanmateix, lextensió de la vida política nacional farà que aquest control polític esdevingui cada cop més difícil i possibilitarà, en un marc de transformacions econòmiques i dextrema conflictivitat social, que les forces populars es vagin incorporant a la vida pública de Vic, a pesar de les maniobres de lèlit dirigent destinades a impedir-ho.

    A partir de la crisi del 1917 saccelerà la dissolució de la vella política. La dictadura del general Primo de Rivera, que inicialment es presentà com una opció regeneradora capaç de resoldre els probles endèmics del país, evidencià la impossibilitat de continuar mantenint les masses allunyades de la vida pública espanyola. La proclamació de la República, que inaugurà un context políticoinstitucional radicalment diferent del que oferia la Restauració borbònica, possibilità que la societat espanyola disposés de dos requisits indispensables per a la convivència democràtica: la llibertat i el Parlament. A la ciutat de Vic, com a la resta de Catalunya, el nou règim republicà va permetre lentrada de les classes populars en la política local, tot i que aquesta democratització no sempre fou favorable a les forces progressistes.

    On the early XXth century, in an environment of institutional decomposition, local political life in the city of Vic, -a catalan community of 13.000 inhabitants of Catalunya, and also see of the bigger Episcopal dioceses if the country and an important conciliar seminar-, begin to change into a modernisation that, along the years, realised important transformations in the catalan context the new mass politics lied on three main aspects. First of all, the parties capable to mobilise affiliates and supporters organised themselves to reach concrete goals: prepare a demnstration, win the elections, create a social see, publish a paper. In this fase of transition into mobilised organisations, political parties can be found combining the grat charisma of some of the leaders and the poxer of a basis that doesnt let itself drag on if their believes do not agree with these of the strong men; the parties were in the way betwen the influence of the notables and the power of the organised militancy to take decisions. Secondly, the ballot boxes reflected, progressively, the worries and political interests of the majority, siding electory manoeuvres of the caciques who had increasing difficulties according to their interests. Finally, local institutions stopped having their own life, apart of the political alternatives taking place in the society; political struggles and discussions, held in the public sphere, moved into the City Council.

    Even these transdormations (in the area of parties, elections and city councils) defined new stiles of doing politics, modernisation didnt spread homogeneously. In the traditional Catalunya, from which Vic is part, the changes in the public sphere had their own characteristics, and this lead into question this ideal image of an homogeneous and advanced society. In Vic, where the particularly signified presence of the institutions of the catolic church was combined with the developing of an important industrial economy, public life was in hands og burgeois forces, against the weakness of the indigenous popular movement, to lead the process of political transformation. These elites fighted, successively after the crossing of the XXth century, the impositions of the dynastic cunerism, the strategies of the leaderships of the new hegemonic parties (traditionalists catalanists) and the expansion of a democratic movement claiming for the leading role of popular classes. The need was to control the political changes in order not to modify the essential aspects of social, and political, domination practiced by the local leading group. Eventrough, the extension of the national political life made this political control more difficult and this, in the context of economical transformations and extreme social conflict, allowed popular forces to incorporate into public life of Vic, eventrogh the manoeuvres of the leading elite to avoid it.

    After the crises of 1917 the dissolution of the old politics accelerated. The dictatorship of the General primo de Rivera, who inicially presented himself as an option of regeneration capable to solve the endemic problems of the country, showed an incapacity to keep the masses away from the Spanish political life. The proclamation of the Republic, as a strat of a political and constitutional context radically different from that of the Borbonic restauration, let the Spanish society enjoy the two requisites for the democractic coexistence: freedom and Parlamient. In the city of Vic, as in the rest of Catalonia, the new Republican regime permited the entrance of popular classes in the local politics, even this democratisation was not always favouring progressive forces.