Resumen de D’Israel (1929) a Antígona (1939) l’apropiació espriuana de mites bíblics i clàssics, entre la llum i el neguit
Eduard Juanmartí Generès
L’apropiació de mites bíblics i clàssics en les primeres obres de Salvador Espriu, des d’Israel (1929) fins a Antígona (1939), respon a les inquietuds fonamentals de l’autor en aquells anys i evoluciona en funció d’aquests interessos. A més, les nocions contraposades de llum i neguit són punts de referència que ajuden a explicar el treball de reelaboració mitològica i, en general, les obres estudiades i l’evolució que hi ha entre elles. Així ho mostra l’anàlisi dels textos següents: Israel (en particular, la “Portada” introductòria i els capítols dedicats als personatges bíblics de Jael, Rut, Elí, Abigail, Abisag, Salomó i Jezabel); Aspectes (en particular, la prosa preliminar i els relats “Auca tràgica i mort del Plem”, “Novembre. Diada de difunts”, “Orestes” i “Neguit”, en els quals es reelaboren, respectivament, els mites de Judit, Hefest, Orestes i Nausica/Ulisses); Ariadna al laberint grotesc (en particular, la prosa preliminar sobre Ariadna, i els relats “Psyche”, “Nabucodonossor” i “Mirra”); l’obra teatral Fedra, versió al català de l’obra castellana homònima de Llorenç Villalonga; la “nouvelle” Fedra, que reelabora l’anterior, i Antígona (la versió de 1939, publicada el 1955). En l’anàlisi es té en compte la tradició literària clàssica, moderna i contemporània associada a cada mite, així com les contaminacions que hi opera l’autor amb obres de la literatura modernista catalana (especialment Joaquim Ruyra, Víctor Català i Joan Maragall) o de la literatura universal (especialment Edgar Allan Poe, però també Gabriele D’Annunzio o Ivan Turguénev). L’eina metodològica a què es recorre és la teoria de la transtextualitat formulada per Gérard Genette en Palimpsestes (1982), on el crític estableix una tipologia de les modificacions que un autor pot operar respecte als textos de referència precedents, la qual és útil per interpretar l’abast i el sentit de les represes espriuanes. Complementàriament, es fa un estudi de les obsessions temàtiques de l’autor, sobretot en dos moments crítics en la construcció de la seva obra. D’una banda, la “nouvelle” Fedra es pot llegir com una síntesi dels temes de la prosa espriuana dels anys trenta: la decadència universal, l’amor com a dominació i com a miratge, l’ànim que es persegueix ell mateix, la síntesi de contraris, el motiu solar i la supervivència en companyia de l’art. D’altra banda, la tragèdia Antígona reprèn alguns d’aquests temes però també en desenvolupa de nous, que seran molt rellevants en el desenvolupament ulterior de l’obra d’Espriu: la guerra fratricida, la pietat, el poder absolut i l’amor a la ciutat.
