Impacte de la síndrome d’apnea del son sobre el metabolisme glucídic i la síndrome metabòlica en l’obesitat mòrbida
- Autores: Neus Salord Oleo
- Directores de la Tesis: Mercedes Mayos Pérez (dir. tes.)
- Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2016
- Idioma: español
- Tribunal Calificador de la Tesis: J. Ruiz Manzano (presid.), Ramón Farré Ventura (secret.), Nuria Virgili Casas (voc.)
- Materias:
- Enlaces
- Resumen
Hi ha evidència creixent de que la síndrome de apnea-hipopnea del son (SAHS) pot tenir efectes adversos sobre la síndrome metabòlica (SMet), el metabolisme glucídic i el risc cardiovascular. Però no se’n coneixen els mecanismes intermediaris. Múltiples estudis aleatoritzats controlats han demostrat que la pressió positiva contínua a la via aèria (CPAP) millora l’estat de salut del pacient amb SAHS, però pocs d’ells han analitzat els efectes sobre el perfil metabòlic, i els que ho han fet, han mostrat resultats contradictoris. En el primer treball d’aquesta tesis doctoral varem explorar l’impacte de la SAHS en pacients amb obesitat mòrbida i SMet sobre les adipocines, marcadors inflamatoris, marcadors de disfunció endotelial i d’arteriosclerosi. Per aquest motiu, vam dissenyar un estudi observacional en el que vam incloure 52 pacients amb obesitat mòrbida, dividits en 3 grups depenent de la presència de la SAHS i de la SMet. (SAHS-SMet, NoSAHS-SMet i NoSAHS-NoSMet), i els vam aparellar per l’edat, el gènere i l’obesitat central mesurada pel diàmetre de cintura. Les mesures antropomètriques, la tensió arterial i la glucosa basal es van mesurar la després d’una polisomnografia nocturna. El VEGF, el lligand soluble de CD40 (sCD40L), el TNF-?, la IL-6, la leptina, l’adiponectina i la quemerina es van mesurar en sèrum per ELISA. El SAHS es va definir per la presència de ?15 d’apnees-hipopnees per hora i la SMet pels criteris de la NCEP-ATP III. Tal i com s’esperava pel disseny de l’estudi els pacients dels 3 grups no van diferir en quant a edat, IMC, diàmetre de cintura ni gènere (43±10 anys, 46±5 kg/m2, 128±10 cm, 71% Dones). Els pacients SAHS-SMet tenien una SAHS greu amb 47 (32-66) esdeveniments/h, temps amb SpO2 <90 de 7% (5%-31%). Tots els grups van presentar nivells similars d’adipocines, citocines, VEGF i sCD40L. No es va trobar correlació entre la gravetat de la SAHS i els marcadors estudiats. La leptina es va correlacionar amb l’IMC, l’índex de cintura-maluc, el diàmetre de cintura i greix corporal i el VEGF es va correlacionar amb el greix corporal. L’adiponectina es va correlacionar de forma inversa amb l´’índex de cintura-maluc, el diàmetre de cintura i el diàmetre del coll. Varem arribar a la conclusió de que en una població d’obesos mòrbids amb SMet establerta, la presència de la SAHS no determinava diferències en els biomarcadors estudiats quan el factor d’aparellament era l’obesitat central. Els pacients obesos mòrbids sense SAHS ni SMet tenien un patró similar d’inflamació, adipocines, VEGF i sCD40L que els pacients amb SMet amb i sense SAHS. L’obesitat per si mateixa podria sobrepassar l’efecte produït per la SAHS I la SMet en els biomarcadors estudiats. En el segon treball es va estudiar l’efecte de la CPAP sobre el metabolisme glucídic i la SMet en la mateixa població. Amb aquest objectiu vam dissenyar un estudi prospectiu aleatoritzat i controlat. Vam incloure pacients amb SAHS greu i obesitat mòrbida sense diabetis. Els pacients van ser aleatoritzats a rebre tractament conservador (TC) versus tractament amb CPAP Durant 12 setmanes. La prevalença de la SMet i els seus components, el homeostasis model assessment of insulin resistance (HOMA-IR) i la tolerància oral a la glucosa van ser mesurats basalment i després del tractament. Un total de 80 pacients van completar l’estudi (42 CPAP i 38 TC). A les 12 setmanes el compliment mitjà objectiu de CPAP va ser de 5,4 ± 1,6 h per nit. Després de 12 setmanes de tractament amb CPAP la pèrdua de pes va ser similar als dos grups, l’activitat física, la prevalença de la SAHS i el HOMA-IR no van canviar a cap grup. En el grup de CPAP la intolerància ala glucosa va revertir en nou pacients i cap la va desenvolupar, mentre que en el grup de TC cinc pacients la van revertir i cinc la van desenvolupar (p=0,039 al test de Fisher). La disminució de la glucosa a les 2-h després del test de tolerància a la glucosa va ser superior en el grup de CPAP (CPAP: -0,5 ± 1,5 versus CT: 0,33 ± 1,9, P=0,007). Vam concloure que la milloria de la tolerància a la glucosa en els pacients amb obesitat mòrbida i SAHS greu, sense canvis al HOMA-IR, recolza la milloria de la resistència perifèrica a la insulina.
