Resumen de Reconstructing climate variability in the North Atlantic during the late Holocene: an integrated biomarker approach
Gemma Rueda Ferrer
L’Oceà Atlàntic Nord i l’Oceà Àrtic són components essencials per la regulació de la variabilitat climàtica a Europa. En aquesta regió, les reconstruccions climàtiques de temperatura superficial del mar (SST) que cobreixen els darrers 2000 anys a alta resolució són escasses. Obtenir noves reconstruccions climàtiques a l’Atlàntic Nord a alta resolució és rellevant per tal d’entendre millor com funciona el sistema climàtic. En base a aquestes reconstruccions, es pot conèixer com ha variat el clima durant els darrers mil·lenis, encabir l’actual escalfament global en un context més ampli i investigar si els modes de variabilitat climàtica natural que s’han definit a través d’observacions instrumentals recents també afectaren el clima en el passat. Aquesta Tesi Doctoral té per objectiu generar noves reconstruccions de variabilitat climàtica a escala multidecadal a la regió de l’Oceà Atlàntic Nord pels darrers 2000 – 4400 anys, analitzant proxies geoquímiques orgàniques (biomarcadors) en registres sedimentaris marins. S’ha reconstruït la variabilitat climàtica en les dues entrades principals de la corrent de l’Atlàntic Nord a l’Oceà Àrtic – l’est de l’Estret de Fram i el mar de Barents – i també en una regió especialment sensible als canvis en els modes de variabilitat climàtica natural i a la interacció entre l’Oceà Atlàntic Nord i el clima continental Europeu – el Skagerrak -. S’han utilitzat tant proxies orgàniques ben establertes (i.e. alquenones) com proxies climàtiques desenvolupades recentment (IP25 i proxies basades en GDGTs), per tal de produïr reconstruccions basades no només en SST però també en paràmetres climàtics adicionals tals com la variabilitat en la coberta de gel marí, la temperatura de l’aire i la productivitat marina exportada. A més, s’ha estudiat l’aplicabilitat de les noves proxies basades en GDGTs en el registre marí del Skagerrak i en sòls localitzats al sud de Noruega i als Pirineus. Les SST estimades amb el proxy TEX86 mostren valors similars a la temperatura mitjana anual de la zona mentre que les temperatures de l’aire reconstruïdes amb el MBT/CBT s’apropen als valors instrumentals de l’estiu per a aquesta regió. Aquest esbiaixament no és degut a canvis en la síntesi dels GDGTs en els sòls durant un cicle annual, ni a un transport preferent dels lípids amb el Riu Glomma durant aquest període. Probablement, al Skagerrak, els GDGTs són una mescla entre lípids transportats des de latituds més baixes i producció in situ en aquesta zona. Suggerim que per a obtenir reconstruccions acurades utilitzant aquestes proxies al Skagerrak, caldria primer investigar-ne el seu origen. Dels registres climàtics generats a l’est de l’Estret de Fram i al mar de Barents, interpretem que hi va haver un increment progressiu en la temperatura o en el transport de calor de la Corrent de l’Atlàntic Nord cap a l’Àrtic. Aquesta tendència va començar als anys ~1000 – 1300 AD però s’accentuà des de ~1500 - 1600 AD fins al present. Al Skagerrak, una zona influenciada per un 90% de massa d’aigua procedent de l’Atlàntic Nord, hi va haver un refredament de la SST fins a 1300 AD que es va veure revertit per un escalfament des de 1600 AD tot i que la insolació va continuar decreixent. Suggerim que les tendències d’escalfament observades en els tres registres durant els últims ~400 anys podrien estar causades per canvis en modes de variabilitat climàtica tals com un increment en la freqüència mitjana de fases positives de la Variabilitat Multidecadal de l’Àrtic, la Oscil·lació de l’Atàntic Nord o la Oscil·lació Multidecadal de l’Atlàntic. L’impacte antropogènic sobre el clima estaria sobreposat a una tendència climàtica d’escalfament que hauria afectat de forma progressiva les zones d’estudi durant els darrers ~400 anys.
