Il·lustració radical i contrail·lustració en Hamann i Herder: La polèmica sobre l'origen del llenguatge

• Autores: Guillem Llop
• Directores de la Tesis: Faustino Oncina Coves (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de València ( España ) en 2016
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Joan B. Llinares Chover (presid.), Antoni Defez (secret.), Gonçal Mayos Solsona (voc.)
• Materias:
  • Filosofía
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en: RODERIC
• Resumen

  • És ben coneguda la hipòtesi sobre l’origen del llenguatge que Johann Gottfried Herder va defensar en l’Abhandlung über den Ursprung der Sprache, premiat per l’Acadèmia de Berlín en 1771. Hi ofereix la visió d’un ésser humà capaç de desenvolupar de forma autònoma la predisposició al llenguatge que Déu li havia inserit. L’home desplega l’habilitat lingüística, d’una banda, des de la situació de dispersió que pateix el seu sentit interior pel fet de distanciar-se respecte de la determinació dels instints, més pròpia dels animals; i, d’altra banda, gràcies a la capacitat de concentrar l’atenció d’aquest sentit interior en un punt, un signe lingüístic que li serveix a la consciència per a flexionar sobre si i adonar-se de si mateixa. Segons Herder el fenomen es produeix de forma individual, perquè no és necessària cap intervenció exterior que faça el paper de la tradició que permet l’enculturació del parlant. Més bé es tracta d’una mena d’eureka desenvolupat per l’home gairebé de forma natural, gràcies a la seua disposició intel·lectual. Tanmateix, el resultat del procés no és un mer signe lingüístic natural o senyal, sinó un signe convencional, arbitrari, un símbol. Això és així perquè la indeterminació instintiva que, en realitat, esdevé també un impuls que obliga a autodeterminar-se, es concreta de forma lliure, açò és, posant l’atenció més en uns aspectes de l’experiència que en uns altres, d’acord amb la manera peculiar que l’individu té de sentir-hi i en funció de les preferències que li serveixen per a il·lustrar a conveniència el context. Herder se situa encara en un paradigma creacionista, des del moment que accepta la intervenció divina per a justificar les condicions materials que l’home manté en forma de predisposició al llenguatge. De fet, aquesta potència lingüística seria una mena de versió de l’intellectus ipse leibnizià aplicat a la preconfiguració del gir lingüístic continental que Herder, per influència de Hamann, estava duent a terme, especialment en el marc dels debats intel·lectuals del s. XVIII entorn de l’evolucionisme com a pura hipòtesi especulativa que encara no trobava eixida científica. Malgrat aquesta versió del creacionisme, Hamann veu en Herder un intent per a assentar definitivament la concepció d’un ésser humà independent, en el fons, de la divinitat, en la línia de l’autonomia que la raó il·lustrada pretenia respecte de l’antic servatge a la religió. Per això reacciona visceralment contra l’Abhandlung de qui havia estat el seu propi deixeble, en tot un seguit d’escrits datats l’any de la publicació de l‘obra, 1772. Hamann defensarà contra Herder la necessitat del paper de la primera tradició necessària per al desplegament de la predisposició lingüística. Sense la intervenció exterior d’un donador de tradició que faça l’esforç d’adaptar-se al nivell de l’individu a enculturar no se li accionaria el llenguatge potencial, tal com ho demostren els casos dels infants que no han entrat en contacte en el moment de la formació de les sinapsis que permeten l’habilitat de la llengua complexa. Però a més de la hipòtesi de l’eureka autònom de Herder, Hamann pretén descartar d’altres hipòtesis que entorn de l’origen del llenguatge hom havia proposat fins al moment. Entre aquestes hi era la de la instrucció divina, que requeria d’un domini de la lògica que pressuposava ja el control del llenguatge que la fes funcionar. L’única possibilitat que restava dempeus era la de la imitació. Amb aquesta via es mantenia, d’una banda, la dependència de l’ésser humà respecte de la intel·ligència divina donadora de tradició i, d’altra banda, se salvava la baldufa eterna de què parlava Rousseau en L’assaig sobre l’origen i fonaments de la desigualtat entre els hòmens de 1755: el fet que si bé era cert que calia tenir raó per a desenvolupar llenguatge, no era menys cert que calia disposar de llenguatge per a accionar la raó. L’aposta de Hamann és fonamental per a mantenir a estalvi la part del paradigma de la modernitat basada en l’universalisme moral. Hamann intueix que l’absoluta independència de la raó respecte de la creença, que caracteritza el moviment il·lustrat, derivarà en la consciència de l’absència de justificació del punt de vista moral, és a dir, en nihilisme. Amb el fet de posar l’atenció, per un costat, en les condicions materials que són producte de la creació, en la forma de predisposició al desplegament de la llengua complexa i, per un altre costat, en les condicions espirituals de la tradició zero provinent de la intervenció exògena, per part d’una intel·ligència sobrehumana que condescendeix amb la ignorància humana, Hamann planteja un nou element que influeix de forma determinant en l’universalisme moral, la lingüisticitat i els seus existenciaris. Els existenciaris de la lingüisticitat serien el conjunt de condicionants que influeixen en el curs ordinari de la pràctica dialèctica que es produeix en cada acte de comunicació i que guien, pel fet que constitueixen tota possibilitat comunicativa, la forma d’entendre el món de tot parlant. Entre aquests existenciaris trobem el fenomen de la humiliació amb què el donador de tradició s’adreça a l’individu a enculturar, de forma que el dignifica tot posant-lo alhora a l’altura del creador de sentit. Igualment hi ha la petició de tu amb què l’individu a enculturar posa en pràctica la mimesi amb què aconseguirà accedir al món. També cal tenir en compte la vacil·lació de la subjectivitat amb què el jo de qui accedeix al món del creador de sentit es confon amb el tu, de qui rep la identitat de si, la clau de volta de la síntesi aperceptiva amb què construirà, al seu torn, la interpretació de la realitat. En qualsevol cas, els condicionants de la dialèctica subratllen la mutualitat constituent de la Humanitat i, amb açò, reforcen la moral de l’humanisme cristià.