Motivació pel canvi i adherència terapèutica en els programes de tractament per a homes maltractadors contra la parella

• Autores: Montse Subirana Malaret
• Directores de la Tesis: Antonio Andrés Pueyo (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2012
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Elena Larrauri (presid.), Santiago Redondo Illescas (secret.), Rui Abrunhosa Gonçalves (voc.)
• Materias:
  • Ciencias médicas
    • Ciencias clínicas
      • Psicología clínica
  • Psicología
    • Psicología industrial
      • Motivación y actitudes
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en: Dipòsit Digital de la UB
• Resumen

  • La Violència Contra la Parella (VCP) és un problema social que afecta milions de dones arreu del món. Succeeix en tots els països, en totes les cultures, en tots els nivells i classes socials i, donada la seva prevalença i les seves conseqüències, s’ha de tractar com a un problema de salut pública (Caetano, Vaeth i Ramisetty-Milker, 2008). Les recents modificacions legislatives arreu del món posen de manifest la voluntat dels Països, els Governs i els Organismes o les Institucions d’eradicar aquest tipus de violència i una de les accions socials i mesura clau d’intervenció a favor de les víctimes que té un rol determinant en el tractament de la VCP és la intervenció amb els homes que maltracten. Els programes de tractament per a homes maltractadors van sorgir a finals del 1970 als Estats Units i ràpidament s’escamparen a Canadà, Regne Unit i altres països de parla anglosaxona. Des d’aleshores centenars d’iniciatives s’han proposat en diferents països amb més o menys incidència en funció del context social, cultural, polític i legal de cada país. Parale•lament, una àmplia varietat d’estudis amb diferents aproximacions metodològiques o anàlisis estadísiques han forjat un important corpus de coneixement posant de manifest que un dels principals problemes que han d’afrontar els programes, a banda del seu contingut i efectivitat, és l’elevada taxa d’abandonaments prematurs. Al costat oposat dels abandonaments prematurs hi ha la finalització del programa, que està relacionat amb l’adherència terapèutica. Alguns estudis (Gondolf, 2002; Hamberger and Hastings, 1989) indiquen que el sol fet d’atendre el programa formatiu pot reduir les recaigudes així com les taxes de reincidència. La literatura científica posa de manifest que els programes de tractament poden ser d’utilitat en els casos que el maltractador és conscient del seu problema, assumeix la seva responsabilitat, està motivat per canviar i completa el programa de tractament (Echeburúa i Amor, 2010; Helton, 2011; Jewel i Worthmith, 2010). I encara més, és crucial per a l’èxit del programa que els homes tinguin un alt nivell de motivació per a canviar el seu comportament abusiu (Miller i Rollnick, 2002). La motivació està també realacionada amb l’adherència terapèutica (Arce, Fariña i Suárez, 2005; Chang i Saunders, 2002; Daly, Power i Gondolf, 2001; Miller i Rollnick, 2002; Scott, 2004; Stuart, 2005). D’altra banda, tot i que s’ha apuntat a la motivació interna com al factor més important en l’adherència terapèutica, la majoria dels maltractadors poden necessitat ajut de l’exterior si ells no tenen la motivació intrínseca per a canviar el seu comportament. De manera que la motivació externa és un recurs que pot ser d’utilitat (Lemire et al. 1996). El Servei d’Atenció als Homes que Maltracten (SAHM) de la Fundació IreS de Girona és un programa formatiu per a homes maltractadors que, entre el 2001 i el 2008, va arribar a un acord de col•laboració consistent en l’aplicació de tècniques motivacionals (retenció proactiva i recolzament) per part Grup Regional d’Atenció a la Víctima (GRAV) dels Mossos d’Esquadra de la Regió Policial de Girona. Els objectius de la investigació són analitzar els factors relacionats amb l’adherència terapèutica en els programes per a homes maltractadors. S’estudien els factors actitudinals i motivacionals previs al tractament així com les tècniques de retenció proactiva i recolzament com a factors determinants en l’adherència terapèutica. S’estudien també les variables sociodemogràfiques i les variables relacionades amb el tractament com la seva durada, nombre de sessions i motiu de finalització. Les hipòtesis principals són que l’ús de tècniques motivacionals (retenció proactiva i recolzament) aplicades pels Mossos d’Esquadra prèviament al programa de tractament serà una variable predictora de l’adherència als programes formatius per a homes maltractadors contra la parella tractats psicològicament en un programa voluntari, i que les variables actitudinals i motivacionals prèvies al tractament (demanda inicial, atribució del problema i motivació interna pel canvi) es comportaran com a bons predictors de l’adherència terapèutica. Els resultats obtinguts indiquen que l’aplicació d’aquestes tècniques té una incidència en l’adherència terapèutica, que els factors actitudinals i motivacionals prediuen l’adherència terapèutica i que la variable que millor explica l’adherència al tractament és la motivació interna dels participants pel canvi.