Lexicalization by phase: the role of prepositions in argument structure and its cross-linguistic variation

• Autores: Cristina Real Puigdollers
• Directores de la Tesis: Gemma Rigau Oliver (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2013
• Idioma: inglés
• Tribunal Calificador de la Tesis: Violeta Demonte Barreto (presid.), Cedric Boeckx (secret.), Ricardo Etxepare (voc.)
• Materias:
  • Lingüística
    • Teoría lingüística
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  DDD 
• Dialnet Métricas: 3 Citas
• Resumen

  • Aquesta tesi proposa una teoria que dóna compte de la variació interlingu?ística al nivell lèxic. La present proposta parteix d’una versió forta de la hipòtesi de Hale i Keyser, segons la qual els processos de lexicalització estan dirigits per principis sintàctics. Sostinc que la variació al nivell lèxic s’ha d’analitzar com la variació al nivell oracional, unificant la sintaxi-l(èxica) i la sintaxi-o(racional) per mitjà de la teoria de la ciclicitat basada en la noció de fase. La fase s’interpreta com l’estadi derivacional a què tenen accés les interfícies i com el domini de lexicalització. Des d’aquest punt de vista, la diferència en l’especificació dels trets-f dels nuclis funcionals determina què és una fase i què no ho és en una determinada llengua, de la qual cosa es deriva l’emergència de la variació lingu?ísticamalgrat la uniformitat de la sintaxi. A partir d’aquest marc teòric, proposo una solució unificada per tal de donar compte de la variació interlingu?ística de certs patrons de lexicalització, com ara l’expressió del trajecte, la manera i la possessió. La teoria que desenvolupo recolza en una teoria sintàctica de l’estructura argumental que pren en consideració el paper que tenen els elements no relacionals (és a dir, les arrels) en el model. Proposo que la sintaxi opera amb les posicions de les arrels que estan subespecificades en termes semàntics i fonològics i que estan definides com a nuclis que no projecten (és a dir, que no forneixen cap etiqueta), les quals per principis sintàctics generals només poden ocórrer al capdavall de l’estructura, la posició de primer ajuntament de cada (sub)derivació. També proposo que els nuclis de fase estableixen dominis de lexicalització que habiliten operacions morfològiques com ara la percolació de trets o la inserció de vocabulari com dues maneres diferents per interpretar fonològicament les representacions sintàctiques. Pel que fa als casos que estudio, en primer lloc m’ocupo de l’expressió del trajecte en les llengu?es romàniques i germàniques. Proposo una estructura simplificada del SP en què trets com ara els de fitació emergeixen de manera configuracional i no per mitjà d’una projecció funcional privativa. Així, argu?eixo que el cas en el sistema d’adposicions és estructural i emergeix de la relació de concordança entre un SD i els trets-f d’una projecció funcional o nucli de fase, p. Sostinc que les expressions espacials en romànic són sempre locatives i que els trets-f dels nuclis de trajecte són defectius, de manera que els inhabilita per ser nuclis de fase i els situa en el domini de Sv. En segon lloc, tracto diversos casos d’elasticitat verbal que es poden observar en les llengu?es romàniques: l’existència d’objectes cognats, això és, els verbs intransitius de tipus inergatiu que seleccionen, en certes condicions especials, un complement directe; d’altra banda, es poden constatar certes construccions resultatives en romànic, en què un predicat secundari denota un canvi d’estat resultatiu. A fi d’explicar les construccions esmentades d’una manera unificada, proposo que en tots els casos hi participa una preposició de coincidència central que estableix una relació predicativa entre el complement i l’arrel verbal. En darrer lloc, estudio els verbs de mesura que es caracteritzen per tenir un complement, el sintagma de mesura, que o bé es comporta com un adjunt o bé com un argument. Proposo que això és degut a les propietats referencials d’aquest element quantificador. A més, hi afegeixo una altra propietat que mai no s’ha discutit abans: el comportament variable dels verbs de mesura respecte de la inacusativitat. Proposo que els verbs de mesura tinguin una estructura possessiva subjacent, que té com a nucli un predicat SER que selecciona una preposició de coincidència central, p. En les llengu?es romàniques el nucli de fase p no és defectiu i es pot incorporar a SER, de manera que la fase s’estén i transforma SER, una fase inacusativa i defectiva, en una fase transitiva i saturada, TENIR, que permet legitimar el cas acusatiu i fornir una posició per a l’argument extern.