Alteracions neurocognitives en el trastorn bipolar tipus II: relació amb el funcionament psicosocial i rehabilitació cognitiva

• Autores: Brisa Solé Cabezuelo
• Directores de la Tesis: Eduard Vieta i Pascual (dir. tes.), Anabel Martínez Arán (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2015
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Diego J. Palao Vidal (presid.), Rafael Penadés Rubio (secret.), María J. Portella (voc.)
• Programa de doctorado: Programa de Doctorado en Medicina e Investigación Traslacional por la Universidad de Barcelona
• Materias:
  • Ciencias médicas
    • Psiquiatría
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en: Dipòsit Digital de la UB
• Resumen

  • La recerca en els darrers anys ha demostrat que el pacient amb trastorn bipolar (TB) no està lliure d'afectació neurocognitiva i que aquesta pot tenir una repercussió important en el seu funcionament quotidià. Pel que fa al trastorn bipolar tipus II (TB-II), atès que ha patit una manca d'atenció i durant molt de temps ha estat un subtipus infradiagnosticat, els treballs dirigits a aspectes neuropsicològics han estat escassos amb resultats discrepants i no concloents. Per tant, cal dur a terme estudis centrats en aquesta població específica per tal d'establir de manera adequada el seu perfil neurocognitiu donades les implicacions clíniques i terapèutiques que se'n poden derivar. En aquesta tesi es du a terme una revisió sistemàtica (primer estudi) de la literatura existent per a veure quin és l'estat actual d'aquesta temàtica. A partir d'aquesta s'estableixen les bases per a la recerca posterior, amb l'objectiu de determinar els principals dèficits neurocognitius associats al TB-II avaluant pacients amb criteris rigorosos d'eutímia. Amb el segon estudi es va detectar que els pacients TB-II en remissió presenten un rendiment neurocognitiu inferior als subjectes sans tant en el domini d'atenció com en els de memòria verbal, memòria de treball i funció executiva. En segon lloc s'intentaven identificar possibles predictors del funcionament psicosocial a partir de l'estudi de variables clíniques, sociodemogràfiques i neurocognitives. Es va observar que les disfuncions executives i la presència de simptomatologia subclínica de caire depressiu podrien ser útils com a predictors d'un major deteriorament funcional en aquest grup. Posteriorment, ens varem proposar estudiar si existeix heterogeneïtat neurocognitiva entre aquesta subpoblació amb un tercer estudi. Es va observar que existeixen diversos subgrups amb perfils neurocognitius diferenciats entre els pacients; pacients amb un rendiment neurocognitiu totalment preservat, pacients amb alteracions moderades-greus en tots els dominis cognitius (amb excepció de la memòria verbal amb dèficit lleu) i pacients amb un rendiment intermedi amb alteracions (leus. Més d'un 50% dels pacients TB-II presentaven dificultats neurocognitives. Cap variable clínica relacionada amb la severitat o cronicitat de la malaltia podia explicar les diferències entre subgrups. Aquells pacients amb un rendiment neurocognitiu deficitari global presentaven un QI més baix, un pitjor funcionament psicosocial global i majors dificultats per a realitzar i gaudir de les activitats de lleure. En darrer lloc, cal tenir present que és necessari oferir als pacients un tractament integral de la malaltia on es contemplin també les dificultats neurocognitives i de funcionalitat, oferint, per tant, noves estratègies d’intervenció que permetin millorar aquests aspectes. D’aquesta manera, amb el darrer estudi (quart estudi) s’avaluava l’eficàcia d’una nova estratègia d’intervenció neurocognitiva, la rehabilitació funcional, específicament en un grup de pacients TB?II també eutímics, valorant l’impacte que aquesta intervenció podia exercir sobre el funcionament psicosocial dels pacients. La rehabilitació funcional va mostrar ser efectiva no només millorant el funcionament general sinó també reduint la simptomatologia subclínica depressiva dels pacients TB?II.