Ayuda
Ir al contenido

Dialnet


Pancreaticogastrostomia versus pancreaticojejunostomia en la reconstrucció de la duodenopancreatectomia cefàlica: estudi prospectiu, controlat i aleatoritzat

  • Autores: Pere Planellas Giné
  • Directores de la Tesis: Juan Figueras Felip (dir. tes.), Antoni Codina Cazador (dir. tes.), Jaime Fernández-Llamazares Rodríguez (dir. tes.)
  • Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2013
  • Idioma: catalán
  • Tribunal Calificador de la Tesis: Xavier Rius Cornado (presid.), Joan Fabregat Prous (secret.), Juan José Roig García (voc.)
  • Materias:
  • Enlaces
  • Resumen
    • INTRODUCCIÓ: La Duodenopancreatectomia Cefàlica (DPC) és la intervenció quirúrgica d’elecció pel tractament de la patologia maligna i de casos seleccionats de patologia benigna de la regió periampul·lar. La mortalitat en aquesta cirurgia ha disminuït respecte les dècades precedents, i actualment és del 5% o una mica inferior en centres d’alt volum. Però la morbiditat segueix sent elevada, entre el 30 i el 60%; i dins aquestes, les 3 complicacions més freqüents són el retard del buidament gàstric, les infeccions i la fístula pancreàtica (FP). La tècnica més utilitzada per tractar el romanent de la cua pancreàtica és l’anastomosi pancreàtico-digestiva tipus Pancreaticojejunostomia (PJ); però els tres únics estudis prospectius i aleatoritzats comparant la Pancreaticogastrostomia (PG) davant la PJ no varen trobar cap diferència en la incidència de FP, probablement degut a deficiències metodològiques. Diferents estudis retrospectius informen que la incidència de FP després d’una variant de la PG amb infundibulització del munyó pancreàtic dins de l’estómac és pràcticament nul·la, però això no ha estat mai analitzat en un estudi aleatoritzat. OBJECTIU: Es va dissenyar un estudi prospectiu, controlat i aleatoritzat comparant l’anastomosi PG infundibulitzada vs l’anastomosi PJ ducto-mucosa. L’objectiu principal era demostrar una disminució en les complicacions greus post DPC. Els objectius secundaris han estat la reducció de la incidència de FP, l’estada postoperatòria, els reingressos i estudiar la funció exocrina i endocrina a mitjà termini. L’estudi es va registrar al Current Controlled Trials (ISRCTN58328599; PG vs. PJ trial, application 22991). MATERIAL I MÈTODE: S’han estudiat de manera prospectiva a tots els pacients que s’han intervingut de DPC, entre el febrer del 2008 i l’agost del 2012, a l’Hospital Dr. Josep Trueta de Girona i a l’Hospital Clínic de València. S’han aleatoritzat els pacients en el moment de l’acte quirúrgic en dos grups (PG i PJ), prèviament estratificats segons diagnòstic preoperatori (càncer de pàncrees i altres) i Centre. S’ha realitzat seguiment de l’evolució postoperatòria, incidència de morbiditats i de la funció endocrina i exocrina als 3 mesos. També s’han analitzat les diferències entre els pacients que han presentat complicacions greus (Complicació major o igual al Grup IIIA de la Classificació de Dindo-Clavien) i els que no l’han presentat. També s’han estudiats els factors explicatius de complicacions greus i els factors desencadenants de FP. RESULTATS: 123 pacients han estat inclosos en l’estudi. S’han realitzat 65 PG (53%) i 58 PJ (47%). No hem trobat diferències demogràfiques ni histològiques entre ambdós grups. El grup PG va presentar una menor incidència de FP (15’4% vs. 34’5%, p=0’014) i també varen ser menys greus (p=0’006); amb una menor taxa de reingressos per complicacions (6’2% vs. 24’1%, p=0’005). No va ser diferent la incidència de complicacions greus (37 vs. 43%, p=0’485), Mortalitat (4‘6% vs. 5’2%, p=1) ni la taxa de reintervencions (18’5% vs. 25’9%, p=0’322), però varen variar les indicacions i l’interval. El 92% dels pacients varen presentar insuficiència exocrina als 3 mesos, però el grup PG presentava valors més elevats d’Elastasa en femta (106’7±157 vs. 41±53’8 µg/g, p=0’031) i menor pèrdua percentual de pes (-4’5% vs. -7%, p=0’025). No es van observar diferències en la funció endocrina (Diabetes Mellitus de novo: 11’9% vs. 7’5%, p=0’443; ni en la Diferència percentual d’Hemoglobina glicosilada: -0’3% vs. -0’1%, p=0’528). CONCLUSIONS: La reconstrucció tipus PG presenta una menor incidència i gravetat de FP. A més, redueix la taxa de reingressos. La incidència de complicacions greus, reintervencions i mortalitat és equivalent en ambdós grups. La reconstrucció tipus PG presenta una millor funció exocrina i una menor pèrdua de pes en el seguiment a 3 mesos; sense observar diferències significatives en la funció endocrina.


Fundación Dialnet

Dialnet Plus

  • Más información sobre Dialnet Plus

Opciones de compartir

Opciones de entorno