Metodologies analítiques per a l’estudi de compostos al•leloquímics en conreus de blat

• Autores: Marta Villagrasa Giménez
• Directores de la Tesis: Damià Barceló i Cullerés (dir. tes.), Encarnación Moyano Morcillo (dir. tes.), Ethel Eljarrat (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat de Barcelona ( España ) en 2013
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Francisco Abraham Tomás Barberán (presid.), Mercè Granados Juan (secret.), María José López de Alda Villaizán (voc.)
• Materias:
  • Química
    • Química analítica
      • Análisis cromatográfico
      • Espectroscopia de masas
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  Dipòsit Digital de la UB 
• Resumen

  • El blat és un dels cereals més cultivats i d’elevada significança a nivell mundial. Amb l’augment de la població i el voler mantenir un elevat rendiment en la producció d’aquest cereal, des de els anys 50 el sistema de control de plagues, males herbes i malalties s’ha dut a terme amb l’ús de productes químics sintètics, els plaguicides. Derivat de l’ús continuat d’aquests productes, a mida que augmenta la demanada per una gestió agrícola més econòmica, creix la preocupació per l'impacte ambiental i la salut humana derivat de l’ús abusiu dels plaguicides, la resistència desenvolupada envers a aquests per les males herbes, i els creixents costos en producció i protecció dels cultius. Tots aquests fets, han portat als productors agrícoles i als científics de molts països a buscar alternatives menys agressives al medi ambient i a la població en general. L’al•lelopatia es pot definir a grans trets com la influència directa d'una substància química, alliberada per una planta, sobre el desenvolupament i creixement d'una altre. Des de que es coneix que els compostos al•leloquímics (provinents del metabolisme secundari) i els seus productes de descomposició juguen un paper important en la resistència d’una planta envers a la lluita contra plagues i males herbes, ha augmentat l’ interès científic per potenciar el seu ús. Per a poder facilitar la comprensió del mecanisme de l’al•lelopatia, és important identificar quins d’ells són presents en la planta. Dins la gran diversitat de molècules procedents del metabolisme secundari de les plantes, els principals compostos amb propietats al•leloquímiques en cereals (Triticum aestivum, Zea mays, Secale cereale) pertanyen a la família de les benzoxazinones. Els àcids hidroxàmics s’acumulen a la planta en forma de glucòsids (biològicament inactius) però enzimàticament transformats a les actives aglucones per l’acció de la beta-glucosidasa quan el teixit vegetal es veu danyat i les aglucones són espontàniament degradades a les corresponents benzoxazolinones. Un cop alliberades al sòl, són transformades a traves de factors tan biòtics com abiòtics a altres compostos químics els quals poden tenir una activitat fitotòxica molt més destacada. Tots els òrgans vegetals contenen quantitats variables de substàncies al•lelopàtiques que poden ésser alliberades al medi ambient per mitjà de l’exsudació de les arrels, lixiviació, volatilització i descomposició dels residus de les plantes en el sòl. Amb el principal objectiu de determinar el contingut de compostos al•lelopàtics en plantes de blat i els seus productes de degradació en el sòl agrícola, en diferents varietats de blat cultivades sota diferents sistemes de cultiu, durant el transcurs d’aquesta tesi s’han desenvolupat diverses metodologies per al seu anàlisi, resultant ser més sensibles i selectives que les descrites en bibliografia. Dites metodologies es basen en una extracció per líquids pressuritzats (PLE), seguit d’una purificació de l’extracte i el posterior anàlisi a través de la cromatografia de líquids acoblada a l’espectrometria de masses (LC-MS).