Utilitat de la determinació sistèmica de nous biomarcadors en el maneig de les infeccions respiratòries

• Autores: Alicia Lacoma
• Directores de la Tesis: Cristina Prat (dir. tes.), José Antonio Domínguez Benítez (dir. tes.)
• Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2011
• Idioma: catalán
• Tribunal Calificador de la Tesis: Jordi Almirall i Pujol (presid.), José Antonio Bengoechea Alonso (secret.), Delia Goletti (voc.)
• Materias:
  • Ciencias de la vida
    • Microbiología
• Enlaces
  • Tesis en acceso abierto en:  TDX  DDD  TESEO 
• Resumen

  • Malgrat la disponibilitat de tècniques diagnòstiques més ràpides i acurades i de tractaments antibiòtics d’ampli espectre, les infeccions del tracte respiratori inferior continuen sent un problema important per la salut pública mundial. Concretament en el maneig de les pneumònies adquirides a la comunitat, un diagnòstic precoç i una valoració del grau de severitat és de gran importància, donat que guien les decisions terapèutiques referents al tractament apropiat, així com a la necessitat d’hospitalització. S’han desenvolupat diferents escales de gravetat però la majoria no mesuren el grau de severitat de la malaltia, sinó el risc de mort, que es veu altament influenciat per l’edat i per la presència de malalties coexistents. Quant a la malaltia pulmonar obstructiva crònica (MPOC), el diagnòstic de les exacerbacions es fonamentalment clínic. Tot i l’estudi microbiològic amb tinció de Gram i cultiu bacteriològic, l’aïllament de microorganismes potencialment patògens en mostres d’esput durant un episodi d’exacerbació presenta gran controvèrsia, trobant-se entre els aspectes més discutits la possible contaminació per flora orofaríngia. Diverses característiques clíniques s’han proposat com a factors pronòstic de morbiditat i mortalitat en les exacerbacions de la MPOC. Tot i l’interès des del punt de vista epidemiològic, el valor predictiu d’aquests paràmetres ha variat en funció del estudi, i la majoria no permeten fer una valoració individual del risc. El fet de disposar de biomarcadors que permetin establir d’una manera precoç la possible etiologia o d’alguna manera reflectir el grau de resposta del hoste permetria racionalitzar el tractament antibiòtic. A més a més si el biomarcador pogués monitoritzar la resposta al tractament, podria ser utilitzat també com a factor pronòstic. Biomarcadors sistèmics com la proteïna C-reactiva i la neopterina i més recentment alguns precursors hormonals com la procalcitonina, el pro-pèptid natriurètic atrial i la pro-adrenomedulina s’han avaluat per al diagnòstic i pronòstic de determinades infeccions de forma complementària als paràmetres clínics i microbiològics. En aquest sentit, l’objectiu principal de la Tesi ha estat avaluar la utilitat dels biomarcadors sistèmics en el maneig de les pneumònies i les exacerbacions de la MPOC. Concretament, determinar si els biomarcadors correlacionen amb l’etiologia i la severitat d’aquestes entitats; i en segon lloc, estudiar l’impacte dels avenços metodològics en les tècniques de determinació. En resum, els biomarcadors poden ser una eina útil per al maneig de la pneumònia i les exacerbacions de la MPOC, de forma complementària als paràmetres clínics i microbiològics. Per a un ús òptim, és important tenir en compte les limitacions de cada biomarcador, així com la influència de les comorbilitats o els tractaments previs. En el futur, disposar d’un panell de biomarcadors, uns reflectint etiologia i d’altres reflectint severitat, han de millorar el maneig d’aquestes infeccions, així com ajudar en la valoració de teràpies immunomoduladores. Les determinacions puntuals i seriades complementen la valoració clínica, i permeten monitoritzar l’evolució clínica. Des d’un punt de vista tècnic, els assajos automatitzats tenen una sensibilitat òptima. No obstant, un test més ràpid i fàcil d’implementar també seria una bona alternativa.