La recepció de la filosofia de l’educació de Giovanni Gentile: del neoidealisme al neoespiritualisme
-
-
[1] Universitat de Barcelona
Universitat de Barcelona
Barcelona, España
-
- Localización: Educació i història: Revista d'història de l'educació, ISSN-e 2013-9632, ISSN 1134-0258, Nº. 27, 2016 (Ejemplar dedicado a: La construcció històrica del dret a l’educació en contextos de transició política democràtica), págs. 179-222
- Idioma: catalán
- Títulos paralelos:
- Reception of the philosophy of education of Giovanni Gentile: from neo-idealism to neo-spiritualism
- Enlaces
- Dialnet Métricas: 2 Citas
-
Resumen
- español
En este artículo se lleva a cabo una aproximación a la recepción de la filosofía de la educación de Giovanni Gentile (1875-1944), uno de los pensadores más importantes del neoidealismo que el año 1922 formó parte del primer gabinete de Mussolini como ministro de Instrucción Pública, cargo desde el cual inició una reforma educativa de carácter humanista, conservadora y elitista, que mereció la atención por parte de nuestros educadores. En este sentido, y después de unas notas introductorias sobre el Risorgimento, se presenta el combate que el neoidealismo mantuvo contra el positivismo y el liberalismo, en unos momentos de profunda crisis en la cultura europea. A continuación, se revisa la alternativa que representó el monismo neoidealista, que reduce la pedagogía a una disciplina estrictamente filosófica, al esquema pedagógico herbartiano, que como es sabido separa la educación en dos grandes esferas, a saber, la psicológica y la ética. Finalmente, se detallan algunos aspectos de la herencia de Gentile dentro del franquismo y, sobre todo, se plantea su incidencia sobre el neoespiritualismo (con autores como Michele Federico Sciacca), visto a modo de un fruto tardío del neoidealismo. Si después de 1945 el neoidealismo perdió adeptos, a partir del mayo del 68 el neoespiritualismo comenzó a retroceder, justamente cuando se anunciaba la muerte de la Pedagogía o, lo que es lo mismo, la muerte de la Pedagogía filosófica que –en opinión de algunos– es sinónimo de pedagogía dogmática o pedagogía metafísica.Palabras clave: filosofía de la educación, historia de la educación, neoidealismo, Giovanni Gentile, fascismo, franquismo, neoespiritualismo, M. F. Sciacca.
- català
En aquest article es duu a terme una aproximació a la recepció de la filosofia de l’educació de Giovanni Gentile (1875-1944), un dels pensadors més importants del corrent neoidealista que l’any 1922 va formar part del primer gabinet de Mussolini com a ministre d’Instrucció Pública, des d’on va endegar una reforma educativa de caràcter humanista, conservadora i elitista, que va merèixer l’atenció dels nostres educadors. En aquest sentit, i després d’unes notes introductòries sobre el Risorgimento, es presenta el combat que el neoidealisme va mantenir contra el positivisme i el liberalisme, en uns moments de profunda crisi en la cultura europea. A continuació, es revisa l’alternativa que va representar el monisme neoidealista, que redueix la pedagogia a una disciplina estrictament filosòfica, a l’esquema pedagògic herbartià, que com és sabut separa l’educació en dues grans esferes, la psicològica i l’ètica. Finalment, es detallen alguns aspectes de l’herència de Gentile dins del franquisme i, sobretot, es planteja la seva incidència sobre el neoespiritualisme (amb autors com ara Michele Federico Sciacca), vist com un fruit tardà del neoidealisme. Si després de 1945 el neoidealisme va perdre adeptes, a partir del maig del 68 el neoespiritualisme va començar a retrocedir, justament quan s’anunciava la mort de la Pedagogia o, el que és el mateix, la mort de la Pedagogia filosòfica que –per alguns– equival a pedagogia dogmàtica o pedagogia metafísica.Paraules clau: filosofia de l’educació, història de l’educació, neoidealisme, Giovanni Gentile, feixisme, franquisme, neoespiritualisme, M. F. Sciacca.
- English
In this article we carry out an approach to the reception of the philosophy of education of Giovanni Gentile (1875-1944), one of the most important thinkers in the neoidealist current who in 1922 was part of Mussolini’s first cabinet as minister of Public Instruction, from where he launched an education reform of a humanistic, conservative and elitist nature, which earnt the attention of some of our educators. In this sense, and after some introductory notes on the Risorgimento, the battle that neo-idealism waged against positivism and liberalism is presented, at times of profound crisis in European culture. Then a review is made of the alternative represented by neo-idealist monism, which reduces education to a strictly philosophical discipline, to Herbart’s pedagogy, which as is known divides education into two large spheres, psychology and ethics. Finally, some aspects of the inheritance of Gentile within Francoism are explained and, above all, their effect on neo-spiritualism (with authors such as Michele Federico Sciacca), seen as a late fruit of neo-idealism. If after 1945 neo-idealism lost followers, as of May 68 neo-spiritualism began to retreat, just when the death of Pedagogy was being announced or, what is the same, the death of philosophical Pedagogy which –for some– amounts to dogmatic pedagogy or metaphysical pedagogy.Key words: Philosophy of education, history of education, neo-idealism, Giovanni Gentile, fascism, Francoism, neo-spiritualism, M. F. Sciacca.
- español
