Els tres esperits de la Segona Modernitat: un marc conceptual per a l'anàlisi de les desigualtats socials contemporànies
- Autores: Isaac González Balletbó
- Directores de la Tesis: Salvador Cardús i Ros (dir. tes.), Miquel Àngel Alegre Canosa (tut. tes.)
- Lectura: En la Universitat Autònoma de Barcelona ( España ) en 2010
- Idioma: catalán
- Tribunal Calificador de la Tesis: Joan Subirats i Humet (presid.), Francesc Núñez Mosteo (secret.), Jordi Colell Sabé (voc.)
- Materias:
- Texto completo no disponible (Saber más ...)
-
Dialnet Métricas: 2 Citas
- Resumen
Els objectius bàsics de la tesi són tres. El primer és analitzar l'impacte de les fortes tensions normatives característiques de la segona modernitat en la construcció de la subjectivitat dels individus. El segon és poder reconèixer quina és la lògica que reorganitza la visibilitat de les desigualtats socials, el joc d'identificacions i distanciaments entre els joves (i, més genèricament, entre els individus) amb diferents capitalitzacions. Finalment, tot connectant els dos interessos anteriors, la tercera inquietud rau en voler explicar com la nova configuració de les desigualtats té a veure amb la construcció diferencial de les subjectivitats en l'adequació a les característiques i exigències de la societat contemporània. Així doncs, tota la tesi respon al repte d'articular un relat teòric propi que expliqui quins són els fonaments de l'ordenació social de la segona modernitat que ens permeten comprendre la reconfiguració de les desigualtats socials contemporànies. Tota l'especulació teòrica i conceptual se sustenta en les diferents recerques empíriques que he dut a terme en els darrers deu anys en el terreny de l'anàlisi cultural de les desigualtats socials.
Per assolir aquests objectius, la tesi aprofundeix en tres qüestions successives. En primer lloc, es repassa què ha significat l'adveniment de la modernitat i el pas a la segona modernitat, en una anàlisi que s'organitza a partir de quatre plans de la realitat que volen cobrir tot el complex relacional i de sentit de la realitat social. Els quatre plans són l' econòmic, el vincular, el simbòlic i el subjectiu. Els dos primers plans s'agrupen poden ser agrupar en un pla més general que anomeno institucional, referit a les dinàmiques d'institucionalització de les relacions personals en elles mateixes, és a dir, a allò que les fa previsibles i repetibles, socialment procedimentades. Els dos següents plans s'agrupen al seu torn en un pla superior, el de sentit, referit a la dimensió de l'existència que explica quina és la percepció que tenen els individus d'ells mateixos i de la seva posició en el tramat social, i de les motivacions i justificacions en relació als seus actes.
L'adveniment de la modernitat es caracteritza, en el pla institucional, per la implementació del procés de racionalització instrumental. Aquesta s'identifica en el pla econòmic amb el procés de mercantilització. En canvi, en el pla vincular, referit al tamís imprescindible de normes, convencions i procediments relacionals que garanteixen la solidesa i reproductibilitat dels vincles interpersonals, s'identifica més aviat amb el procés de burocratització i de disciplinarització. Pel que fa al pla de sentit allò característic de la modernitat és la progressiva accentuació del procés d'individualització, que pren cos tant en el pla simbòlic, referit al corpus d'institucions orientades a atorgar sentit a l'existència dels individus a partir dels codis simbòlics i dels mecanismes d'expressió social que s'hi organitzen, com en el pla simbòlic, on s'atenen les disposicions irreflexives interioritzades dels subjectes que els fan actuar com actuen en cada context d'interacció social.
El pas a la segona modernitat implica el creixement dels diferents processos de racionalització instrumental, especialment, el procés de mercantilització i d'individualització, fins a desbordar els diferents contrafocs i blindatges, com ara espais desmercantilitzats, límits a la individualització, etc. que els permetien operar. Així, la segona modernitat no és altra cosa que una extrapolació dels principis de la primera modernitat duts fins a les seves darreres conseqüències: una versió congruent i hipertrofiada de la modernitat, i, precisament per això, una versió en què la tensió de les seves paradoxes constituents es manifesta en tota la seva docilitzada virulència.
El segon element d'aprofundiment és, un cop dibuixat els principis rectors de la segona modernitat, en la comprensió genèrica de les desigualtats socials que s'hi organitzen. Per fer-ho es parteix d'un model conceptual basat en la definició de la desigualtat social a partir de la idea d'avantatge social, definit com la capacitat dels individus per acumular béns i influència social de la forma més duradora possible. De la definició se'n deriva una estructura de jerarquització social basada en tres capitals, el capital-possessió, el capital-influència i el capital-distinció. Les transformacions que estimula la segona modernitat sobre les formes de distribució de tots tres capitals expliquen un nou dibuix de les desigualtats socials.
Finalment, el tercer i darrer pas consisteix en l'aprofundiment específic en la lògica que explica l'organització de les desigualtats socials relatives al pla de sentit, és a dir, relatives a l'articulació específica del pla simbòlic i del pla subjectiu. És quelcom que té a veure, bàsicament, amb la morfologia contemporània del capital-distinció. L'abordatge d'aquesta qüestió s'assoleix mitjançant l'ús de l'arsenal conceptual dels capítols precedents, amb la conceptualització afegida de la noció dels tres esperits de la segona modernitat. Gràcies a això es planteja una proposta modèlica de gestió simbòlica i subjectiva diferenciada de la presència quotidiana en el món contemporani de les persones amb capital-distinció i sense capital-distinció.
